En certa ocasió li van preguntar a un sacerdot: «Per què l'han tractat de boig?». Respongué: «¿Creus que és poca bogeria pretendre que es pot i s'ha de ser sant al carrer; que pot i ha de ser sant, fins i tot qui ven gelats amb una carreta; i també el cuiner, i el director d'un banc, el professor d'universitat; qui treballa al camp i qui treballa carregant i portant maletes al coll...? Tots, certament, són cridats a la santedat! Tot això ens ho ha recordat l'últim Concili (el Vaticà II). Però en aquella època, l'any 1928, ningú hi pensava. Era lògic, doncs, que creguessin que jo estava boig...». Aquest sacerdot era sant Josemaría Escrivá de Balaguer.

«Què bé que cuideu les flors!»

«Per estimar i servir a Déu –comentava el Sant– no és necessari fer coses excepcionals. Crist demana a tots els homes, sense cap excepció, que siguin perfectes com perfecte és el Pare celestial (Mt 5, 48). Per la immensa majoria dels homes, ser sant suposa santificar el treball, santificar-se en el treball, santificar els altres amb el treball i a més, trobar Déu en el camí de la seva vida». Un dia, tot passant davant de dos jardiners, els va dir: Què bé que tracteu les plantes i totes les flors...! Què creieu que val més, el vostre treball o el d'un ministre?». I, com que no sabien què respondre, ho feu ell: «Depèn de l'amor que hi poseu. Si ho feu amb més amor que un ministre, el vostre treball val més».

Sant Benet, Pare dels monjos occidentals, ja concedia gran importància al treball. En la seva Regla, redactada al segle VI, declara que la mandra és «enemiga de l'ànima» i posa molta cura en què els seus monjos no estiguin mancats d'ocupacions (cap. 48); preveu oracions per a santificar les activitats (cap. 35), i recomana tractar les eines i els béns del monestir, amb la mateixa delicadesa que els calzes sagrats de l'altar (cap. 31); finalment, desitja que els seus fills visquin del treball de les seves mans, però sempre amb mesura i «perquè en tot sigui Déu glorificat» (cap. 48; 57).

En els nostres dies, sant Josemaría Escrivá de Balaguer ha contribuït moltíssim a fer evident l' «espiritualitat del treball». Nascut el 9 de gener del 1902 a la localitat aragonesa de Barbastre, Josemaría és fill d'un comerciant de teixits. Té quatre germanes i un germà. L'ambient de la llar està impregnat de dignitat i de tradició: ambient senzill, elegant, alegre i pietós.

A Barbastre Josemaría estudià al col·legi de les Escoles Pies. Al final del curs 1912-1913, els alumnes dels escolapis aniran a examinar-se a l'Institut de Lleida. Les successives morts de les seves germanes menors (els anys 1911, 1912 i 1913) el marquen profundament. L'any 1915, la família ha de passar una altra prova: La fallida de l'empresa comercial paterna. I llavors han d'abandonar Barbastre, i anar-se'n cap a Logronyo. Allà, José Escrivá, el seu pare, troba feina en una altra botiga de teixits. La família ha d'encabir-se en un petit habitatge de sostres baixos, calorós a l'estiu i fred a l'hivern. Però res de tot això fa canviar la seva forma de viure, fonamentalment cristiana, heroicament alegre i molt servicial amb els veïns. Josemaría acaba la seva vida escolar en una institució de Logronyo.

Petjades a la neu

Durant els últims dies de l'any 1917, observa sobre la neu les petjades d'un carmelita «descalç»; un religiós que camina amb els peus descalços, per esperit d'humilitat i de pobresa. Aquest signe d'humilitat, imitació de Jesucrist pobre, fa néixer en Josemaría, una necessitat ardent d'amor a Déu, un immens fervor per la vida de pietat i, finalment, la decisió de fer-se sacerdot i estar totalment disponible a les mans de Déu. Comença doncs, els seus estudis de teologia al seminari de Logronyo, l'any 1918. Al mes de setembre del 1920, va a Saragossa. Pocs mesos abans de la seva ordenació sacerdotal (1925), mor el seu pare. Era el 27 de novembre de 1924. Josemaría escriu: «D'ell, no recordo cap gest sever, sempre el tinc present serè, alegre, sempre somrient... Déu m'ha permès néixer en una família cristiana, com tots els del meu país, amb uns pares exemplars que practicaven i vivien la fe, donant-me, des de la meva infantesa, una gran llibertat, però alhora, tenint molta cura de mi. S'esforçaven per donar-me una formació cristiana, i amb ells, bàsicament, la vaig aprendre, tot i haver-me confiat als tres anys, a unes religioses i a partir dels set, a uns religiosos».

Enfortit per la seva experiència familiar, sant Josemaría podrà dir als esposos: «No puc més que beneir aquest amor humà del matrimoni, al qual el Senyor m'ha demanat que hi renunciï. Però ho estimo en els altres, en l'amor dels meus pares, en el dels esposos. Així doncs, estimeu-vos de debò! I seguiu sempre aquest consell: marit i muller, tingueu poques discussions. Més val no jugar amb la felicitat... No us baralleu mai davant dels nens perquè sempre estan atents a tot, i, veient-vos, es van formant i madurant les seves pròpies opinions. Guardo un record meravellós del meu pare i de la meva mare: mai els vaig veure barallar-se. S'estimaven molt, és lògic que tinguessin alguna discussió, però mai ho van fer davant nostre... Sigueu respectuosos davant dels infants».

Obra de Déu

El 2 d'octubre de 1928, durant un recés espiritual, Mossèn Josemaría veu, en uns moments de pregària, l'obra particular a la qual és cridat per Déu: transmetre als homes de la nostra època, l'ideal de la santificació mitjançant el compliment de les obligacions (professional, familiar, etc.). L'any 1930, dóna nom a la seva obra: «Opus Dei» (obra de Déu). Això per a ell vol dir, que cadascun dels afiliats fa del seu treball una cosa sagrada, davant la mirada de Déu.

L' «Opus Dei» li deu molt a la família Escrivá de Balaguer: L'exemple n'és el senzill i alegre ambient familiar, on la caritat és també afecte, així com l'amor pel treball ben fet; distingida i somrient, la mare de Mossèn Josemaría ho feia tot a la perfecció. La importància de l'educació en el treball, rebuda en la família, queda expressada pel Papa Joan Pau II, en la seva Encíclica Laborem exercens, del 14 de setembre de 1981: «La família és, per a tothom, la primera escola interior de treball... Treball i laboriositat condicionen, al mateix temps, tot el procés d'educació dintre de la família, precisament perquè cadascú «es fa home», entre altres coses, mitjançant el treball, i aquest «fer-se home» expressa precisament la finalitat principal de tot procés educatiu» (nº 10).

L'any 1927, Josemaría s'instal.la a Madrid, acompanyat de la seva mare, la seva germana Carmen i el seu germà Jaime. La senyora Escrivá de Balaguer no dubta en secundar l'obra que Déu realitza a través del seu fill. El fundador de l'«Opus Dei» declararà posteriorment: «Sense la seva ajuda, difícilment hauria triomfat l'Obra». A partir del 1932, la família Escrivá resideix en el número 4 del carrer Martínez Campos. Josemaría desenvolupa l'apostolat, principalment, amb els joves.

Déu i audàcia

L'acadèmia «DIA», el primer centre de l'Obra, s'inaugura a Madrid l'any 1933. Les inicials de l'acadèmia DIA corresponen als estudis de Dret i d'Arquitectura. Però en realitat, aquestes sigles signifiquen per al fundador «Déu i Audàcia». Mossèn Josemaría, treballador infatigable, aviat serà doctor en dret canònic, en dret civil i en teologia. L'any 1934, publica un llibre que, revisat i augmentat, sortirà l'any 1939, amb el títol de «Camí»; l'any 1993 arribarà als 3.818.228 d'exemplars, i 272 edicions han estat traduïdes a 39 idiomes. «Camí» comprèn 999 pensaments, tres xifres múltiples de 3, en honor a la Santíssima Trinitat.

Durant els primers mesos de la guerra civil espanyola, que esclatà el 18 de juliol de 1936, Mossèn Josemaría Escrivá de Balaguer roman a Madrid, malgrat arrisqués la seva vida. A les darreries de l'any 1937, voreja a peu els Pirineus fins arribar a Andorra, acompanyat per un reduït grup dels seus primers deixebles. Posteriorment, es dirigeix a Burgos, a la zona «nacional», i torna a Madrid l'any 1939, quan acaben les hostilitats.

El 9 de març de 1941, el bisbe de Madrid, del qual fa referència constantment Mossèn Josemaría, li aprova l' «Opus Dei» com a «Pia Unió». El fundador sempre ha recomanat i practicat l'apostolat personal, d'amistat i de confidència. El desenvolupament de l'Obra comporta, no obstant això, «reunions de família» a les quals, a vegades, hi participen més de 5.000 persones. El gran nombre de participants no impedeix una vertadera intimitat de cadascun d'ells amb el Pare Josemaría.

Un metge de Cadis manifestava constantment el seu mal humor durant la consulta a la Seguretat Social, fins que una vegada va escoltar una conferència de Mossèn Josemaría Escrivá. «A partir d'aquell moment, –va dir posteriorment a la seva esposa–, vaig comprendre que havia de tractar tots els malalts com si jo fos la seva pròpia mare». Mils de fets com aquest es repeteixen des del 2 d'octubre de 1928.

L'Evangeli del treball

L'espiritualitat de sant Josemaría es fonamenta en les Sagrades Escriptures, i afirma que «Des del principi de la Creació l'home ha hagut de treballar. No m'ho invento jo, n'hi ha prou amb obrir la Sagrada Bíblia. Des de les seves primeres pàgines –fins i tot abans que el pecat faci la seva aparició en la humanitat– pot llegir-se que Déu va fer Adám amb el pols de la terra, i va crear, per a ell i la seva descendència, aquest món tan bonic perquè el conreés i el guardés (Gn 2, 15)

Hem d'estar doncs, plenament convençuts de que el treball és una realitat magnífica, que forma part de nosaltres com una llei inexorable a la qual estem tots sotmesos d'una forma o d'una altra... Recordeu bé això: aquesta obligació no ha nascut com una seqüela del pecat original, ni tampoc és una troballa dels temps moderns. És un mitjà necessari que Déu ens confia en aquest món, allargant la durada de la nostra vida i associant-nos també, al seu poder creador, amb la finalitat de que guanyem el nostre pa, recollint-ne el fruit per la vida eterna (cfr. Jn 4, 36): l'home neix pel treball i l'ocell per volar (Vulgata: Jb 5, 7)».

També el Papa Joan Pau II crida l'atenció dels fidels sobre la participació de l'home en l'obra de Déu: «Aquesta veritat, segons la qual a través del treball l'home participa en l'obra de Déu, el seu Creador, i que ha estat particularment posada de relleu per Jesucrist, aquell Jesús davant el qual molts dels seus primers oïdors a Nazareth, quedaven estupefactes i deien: D'on li ve tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? No és el fuster, el fill de Maria?... (Mc 6, 2-3). En efecte, Jesús no solament ho anunciava sinó que, a més, complia amb el treball, l'Evangeli confiat a ell, la paraula de la Saviesa eterna. Així doncs, es tractava realment de «l'Evangeli del treball», perquè ell ho predicava amb el seu exemple: com un treballador, com un artesà, com ho feia Josep de Natzaret. Encara que en les seves paraules no trobem un manament concret de treballar..., l'eloqüència de la vida de Crist és inequívoca: Jesús pertany al «món del treball», té reconeixement i respecte pel treball humà; es pot dir més encara: ell mira el treball amb amor, les seves diverses manifestacions, veient en cadascuna d'elles un aspecte propi de la semblança de l'home amb Déu, Creador i Pare. No és Ell qui va dir: el meu Pare és el vinyater... ? (Jn 15, 1) Jesucrist, en les seves paràboles sobre el Regne de Déu, es refereix constantment al treball humà: treball del pastor, del pagès, del metge, del sembrador, de l'amo, del servent, de l'administrador, del pescador, del mercader, de l'obrer. Parla també, dels distints treballs de les dones. Presenta l'apostolat a semblança del treball manual dels segadors o dels pescadors. I també, es refereix al treball dels estudiosos» (Laborem exercens, 26).

Brodat de pedra

Partícip de l'obra de Déu, el treball humà ha de fer-se de la millor manera possible: «Si cada dia ens esforcem a fer front a les nostres obligacions personals com un requeriment diví, deia sant Josemaría , aprendrem a acabar la nostra feina amb la major perfecció humana i sobrenatural de que som capaços». A Burgos, a Mossèn Escrivá, li agradava passar per davant de la catedral, quan passejava amb els joves. «M'agradava, ens diu, pujar a una de les torres i mostrar-los de prop el cim de la teulada, un veritable brodat de pedra, fruit d'un treball pacient i costós. Durant aquelles converses els feia observar que vist des de baix, aquesta meravella no era perceptible. Des de dalt, és d'on es feia ben visible, allò que tantes vegades els havia explicat: «Mireu aquí el treball de Déu, mireu aquí l'obra de Déu! Mireu quina perfecció en l'acabat del treball personal, quina bellesa i quina gràcia del detall d'aquests delicats brodats de pedra». Veient tot això, comprenien com la realitat parlava per ella mateixa, que allò era tot oració, un magnífic diàleg amb el Senyor. Els qui van dedicar el seu esforç en aquesta labor, sabien perfectament que aquest esforç no podria ser apreciat des dels carrers de la ciutat: s'esforçaven únicament per a Déu. «Compreneu ara, per què la vocació professional pot apropar-nos al Senyor?».

Però, des del pecat original, el treball no es fa sense esforç: «No tanquem els ulls a la realitat, quedant-nos només amb una visió ingènua i superficial de les coses que podria fer-nos pensar que el camí que ens espera és fàcil i que, per fer-lo, són suficients uns sincers propòsits i un ardent desig de servir a Déu», deia Mossèn Josemaría. El Papa Joan Pau II, comentant les paraules: Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front (Gn 3, 19), explica el següent: «Aquestes paraules es refereixen a la fatiga, a vegades pesada, que des de llavors acompanya el treball humà... Aquesta fatiga és un fet universalment conegut, perquè és universalment experimentat. Ho saben els homes del treball manual, realitzat a vegades en condicions excepcionalment dures... Ho saben també, els homes vinculats a la taula del treball intel.lectual; ho saben els científics; ho saben els homes sobre qui pesa la gran responsabilitat de les decisions que tenen importants repercussions socials. Ho saben els metges i el personal d'infermeria, que vetllen dia i nit al costat dels malalts. Ho saben les dones, que sovint no tenen l'adequat reconeixement de la societat ni dels seus familiars, i que suporten, cada dia, el cansament i la responsabilitat de la casa i de l'educació dels fills. Ho saben tots els homes del treball i, ja que el treball és una vocació universal, ho saben en realitat, tots els homes» (Laborem exercens, 9).

Treball o bé oració?

Malgrat el sofriment que el treball comporta, ofereix la possibilitat d'unir-se a la Passió de Crist: «Suportant la fatiga del treball en unió amb Crist crucificat per nosaltres, l'home col.labora en certa manera, amb el Fill de Déu, en la redempció de la humanitat. Es mostra veritable deixeble de Jesús, duent la seva pròpia creu cada dia (cf. Lc 9, 23) en l'activitat que ha estat cridat a realitzar» (idem, 27).

La unió amb Jesús portant la creu, afavoreix la transformació del treball en oració. «Tingueu el convenciment de que no és difícil convertir el treball en oració dialogada!, explica sant Josemaría . Ho oferiu, i... som-hi! Déu us escolta i us encoratja. Arribem així, a la mateixa sensibilitat de les ànimes contemplatives; mentre estem ocupats en el nostre treball quotidià, convençuts de que Ell ens mira, alhora ens demana moral de victòria per a nosaltres mateixos: un petit sacrifici, un somriure davant la persona que ens incomoda, l'esforç per donar prioritat al treball menys agradable, però més urgent, la delicadesa pels detalls d'ordre, la perseverança en el compliment del deure quan seria tan fàcil abandonar-ho, la voluntat de no deixar per demà el que s'ha d'acabar avui; i tot això, per complaure a Déu, el nostre Pare!»

Segueix dient Mossèn Josemaría, «Gràcies al teu treball, estaràs contribuint a difondre el regne de Crist per tots els continents. I serà una successió d'hores de treball, una rera l'altra, ofertes per les llunyanes nacions que neixen a la fe, per les nacions orientals a les quals, se'ls impedeix professar lliurement les seves creences, pels països d'antiga tradició cristiana en els quals sembla que la llum de l'Evangeli s'hagi enfosquit, i per les ànimes que es debaten en la foscor de la ignorància».

Però el treball professional no és l'única manera de santificació. La santedat és igualment accessible als qui no tenen o han perdut la possibilitat d'emprar la seva capacitat per una professió, a causa de la jubilació, una malaltia, l'atur...). «Sàpiguen també, que ells estan units d'una manera especial amb Crist en els seus dolors, per la salvació del món, ens diu el Concili Vaticà II. Sí, tots els qui estan oprimits per la pobresa, la malaltia, les xacres, i altres sofriments; per tant, tots els fidels cristians, amb les condicions, afers o circumstàncies de la seva vida, i precisament per mitjà de tot això, es podran santificar més i més cada dia, amb la condició de rebre-ho tot amb fe de la mà del Pare celestial, i amb la finalitat de cooperar amb la voluntat divina» (Lumen gentium, 41).

«Que només brilli Jesús!»

El 8 de novembre del 1946, Mossèn Josemaría s'instal.la a Roma. Uns mesos després és nomenat prelat, amb el títol de «Monsenyor». Com a culminació d'una vida de gran activitat, mor sobtadament al seu despatx, el 26 de juny del 1975, desapareixent tan «discretament» com sempre havia desitjat. Paradoxalment, aquest sacerdot, que tenia per ideal «amagar-me i desaparèixer, perquè només brilli Jesús », va exercir una influència realment extraordinària, ajudant als qui volen créixer en l'amistat amb Déu, a fer de les múltiples circumstàncies de la vida quotidiana, en el si de les seves famílies i dels seus treballs, altres tantes ocasions de trobar-se amb Jesucrist. La seva vida, «impregnada d'humanisme cristià i marcada pel segell incomparable de la bondat, de la dolçor de cor i del sofriment amagat mitjançant el qual Déu purifica i santifica a qui ha elegit» (Joan Pau II), Monsenyor Escrivá va tenir tanta projecció apostòlica que 69 cardenals, 1.228 bisbes i 41 superiors d'ordres religioses van sol.licitar la seva beatificació.

El 17 de maig de 1992, l'inoblidable Papa Joan Pau II, el declara Beat, subratllant la seva gran devoció a la Mare de Déu; i el diumenge 6 d'octubre de 2002 el canonitzà, en presència de 300.000 pelegrins.

Actualment, l'Opus Dei compta amb 80.000 membres entre els quals 1.500 són sacerdots.

Sant Josemaría va venerar durant tota la vida Sant Josep, el seu sant patró de baptisme.

Honorem nosaltres, també, el cap de la Sagrada Família amb la bella pregària de Sant Pius X:

Gloriós Sant Josep, model de tots els qui es consagren al treball, concediu-me la gràcia de treballar amb esperit de penitència per l'expiació dels meus nombrosos pecats; de treballar amb plena consciència, donant prioritat al meu deure i no pas a les meves inclinacions; de treballar amb agraïment i alegria, considerant un honor emprar i desenvolupar amb el treball, els dons rebuts de Déu; de treballar amb ordre, pau, moderació i paciència, sense cedir mai davant l'esgotament i les dificultats; de treballar sobretot amb puresa d'intencions, amb despreniment, i tenint sempre present el moment de la mort i com hauré de justificar el temps perdut, les capacitats malversades, el bé omès i les vanes complaences de l'èxit, tan funestes per l'obra de Déu. Tot per Jesús, tot per María, emmirallat en el vostre exemple, patriarca Josep! Aquest serà el meu lema durant la vida i en la mort. Així sigui.

Sant Josemaría, pregueu per nosaltres i per tots els nostres éssers estimats, vius i difunts.

Dom Antoine Marie osb

Per a publicar la carta de l'Abadia de Sant Josep de Clairval en una revista, periòdic, etc. o posar-la en una pàgina web, es necessita autorització, que podeu demanar per correu electrònic o bé se'ns ha de demanar per mitjà de: https://www.clairval.com.