|
Descarregar com a pdf![]() [Cette lettre en français] [This letter in English] [Dieser Brief auf deutsch] [Deze brief in het Nederlands] [Esta carta en español] [Questa lettera in italiano] |
19 de març de 2015 Sant Josep |
Visca Crist Rei!. Amb aquestes darreres paraules als llavis, moria per la fe, un lleidatà de vint-i-dos anys, el 29 de setembre de 1936. Sant Joan Pau II dirà daquest noi: Conscient de la gravetat del moment, el jove Francesc Castelló i Aleu, en lloc damagar-se, va voler oferir la seva joventut com a sacrifici per amor a Déu i als germans. (Homilia de la beatificació de 233 màrtirs de la guerra civil, l11 de març de 2001).
El 19 dabril de 1914, neix, a Alacant, el tercer fill duna família lleidatana. Al batejar-lo rep el nom de Francesc. Uns mesos més tard, el seu pare mor a causa duna congestió pulmonar, i la vídua, que és mestra descola, decideix tornar-sen cap a Lleida amb els seus tres fillets. En Francesc és apassionat, ardent i molt tossut. Però, la seva mare aconsegueix que la jove intel·ligència del noi sobri als misteris de la fe. Des de la primera Comunió, en Francesc adquireix el costum de combregar tots els diumenges, fins i tot entre setmana, aconseguint, amb aquest sagrament, la força necessària per lluitar contra el seu enorme amor propi i per dominar el seu fort caràcter. Als tretze anys, aproximadament, com a estudiant als Maristes, experimenta un període de crisi espiritual, tot i que la seva actitud passa desapercebuda per a molts. El seu director espiritual dirà: Si bé va deixar de rebre els sagraments, mai va abandonar la Missa dominical.
Un gran profit en pocs dies
Lany 1929, el Senyor crida, sobtadament, a la seva presència, la mare den Francesc. Desconcertats, ladolescent i les seves dues germanes es consagren a la Santíssima Mare de Déu. El 14 dabril de 1930, amb gairebé setze anys, en Francesc aprova el batxillerat amb molt bona nota. El novembre daquell mateix any, escriu el següent: He aprofitat uns dies de vacances per fer els Exercicis de Sant Ignasi sota la direcció del pare Galán, S.J. No mhe perdut ni una sola idea ni cap paraula. Han estat uns dies de gran goig espiritual i dono gràcies a Jesús pel consol concedit i per la saludable conversió que ha experimentat la meva ànima. Arran daquesta experiència, se sotmet a la direcció del Pare Galán, que farà dell un apòstol i li ensenya que les ànimes només es guanyen mitjançant el sacrifici i loració. Inflamat de zel apostòlic, en Francesc treballa per difondre lObra dels Exercicis Espirituals Parroquials, creada per un jove jesuïta barceloní, el Pare Francesc de Paula Vallet. Iniciada a Cervera (Lleida) el 1923, lesmentada obra ha aconseguit canviar significativament el clima religiós de Catalunya: els homes, a qui va dirigida, tornen a la pràctica religiosa. Aquesta renovació és fruit dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loyola, que el Pare Vallet ha tingut la idea de sintetitzar en cinc dies (enlloc dels 30), per posar-los a labast del major nombre possible de laics. Regenerats per aquells cinc dies de recés, els cristians són convidats a ajudar el sacerdot en làmbit de les tasques parroquials. Manresa, la revista dels jesuïtes espanyols, escrivia en el seu número de juny de 1927: El gran fruit que, de forma clara, sobté dels Exercicis Espirituals del nostre Pare Sant Ignasi, així com lentusiasme que aixeca arreu de Catalunya, són deguts, en gran mesura, al fet que el Pare Vallet, ha sabut interpretar el pensament de Sant Ignasi en tot allò que fa referència a la forma pràctica dimpartir els esmentats Exercicis. El mateix Sant, al començament del seu llibre, assenyala diverses formes dadaptar-los.
Si bé és cert que per si mateixa, la famosa meditació sobre la finalitat de la existència humana (proposada per Sant Ignasi al començament dels Exercicis) és suficient per redreçar la societat (Lleó XIII), es comprèn que els exercitants, penetrats pel designi de Déu sobre lhome i sobre el món, soposin amb fermesa al pecat i a tota injustícia, i es disposin a seguir a Crist fins la Creu, exerceixin, en el marc de les seves responsabilitats socio-professionals, una influència beneficiosa. Aquest era lexplícit objectiu del Pare Vallet: establir les bases de la recristianització completa de la societat, i influir daquesta manera en la solució dels problemes socials i econòmics.
A Lleida, són nombrosos els joves que sinscriuen, des de lany 1931, a la nova Federació de Joves Cristians de Catalunya, creada en el transcurs dels recessos espirituals. LAcció Catòlica i la nova Federació treballen en comú acord en la formació doctrinal dels joves, la tasca dels quals consisteix en reconduir vers Crist la societat sencera, a través de la família, de la feina, de la cultura, de loci, etc... En Francesc es lliura sense reserves a aquesta tasca, organitzant recessos, els fruits dels quals no es fan esperar; el nombre de joves cristians compromesos a la província de Lleida, passen, en tres anys, de 140 a 645 membres.
En Francesc obté el títol de llicenciat en Químiques el 6 de febrer de 1934. Un dels seus amics diu: Jo, que el vaig tractar molt, no li vaig veure mai cap brusquedat. Al contrari, sense abandonar el seu caràcter obert i comunicatiu, sabia mostrar dolçor i amabilitat. I un altre escriurà: Va compartir amb els amics lagitada vida universitària i, també, anava amb companys que potser estaven esquitxats pel materialisme i la luxúria. Però, arreu on era, també hi havia alegria. Era de temperament dinàmic i emprenedor, i li agradava tot allò que irradiava bellesa. Va exercir una gran influència en el cor de tots els seus amics. En Francesc va ser contractat com a enginyer en una empresa dadobs químics de Lleida. A les tardes, imparteix, gratuïtament, classes als treballadors de la fàbrica, i també als habitants dun barri de Lleida (el Canyeret), veritable niu danticlericalisme.
Una obra massa descuidada
A principis de lany 1936, el clima polític es deteriora. El 16 de febrer, dia de les eleccions, en Francesc es queda a casa (encara no té vint-i-tres anys, edat requerida per anar a votar). La seva germana sestranya al veure la seva inactivitat, en un moment en el què molts satabalen, però, li respon: Ja fa tres anys que els que ara lluiten per mantenir lordre, shan oblidat de promoure les obres que haguessin pogut elevar les ments vers la religió i la restauració dels costums cristians. Deixem que es posin nerviosos. Ja marribarà el dia, i aleshores aniré de casa en casa per aconseguir una per una, les inscripcions per als Exercicis (de Sant Ignasi). I afegeix convençut: Si lobra dels Exercicis no shagués deixat tant, la política presentaria, a dia davui, un aspecte ben diferent. Els Exercicis són, en efecte, segons el Papa Pius XI, un preciós instrument de renovació individual i social i formen veritables apòstols per a tots els estats de vida, que desitgen treballar per estendre el Regne de Crist (Encíclica Quadragesimo anno, 1931).
Una tempesta dinsòlita violència té lloc a Espanya. Des del 14 dabril de 1931, el seu règim polític ha deixat de ser una monarquia catòlica per convertir-se en una república. LEsglésia, malgrat haver reconegut la legitimitat del nou govern, sha vist poc a poc sota un règim de persecució legislativa. El febrer de 1936, el Front Popular arriba al poder i lanticlericalisme es mostra amenaçant. Durant lestiu, lassassinat de sacerdots, seminaristes, religiosos i laics és normal... Més tard, lepiscopat espanyol qualificarà aquesta situació de persecució religiosa com la més violenta de la història dEspanya.
El maig de 1936, amb motiu de la festivitat de Maria Auxiliadora, en Francesc es compromet sentimentalment amb la Maria Pelegrí, jove catòlica practicant com ell. La seva relació es basa en la castedat: Mai vàrem haver de confessar-nos en relació amb aquest tema, podrà afirmar la Maria. La virtut de la castedat havia estat inculcada amb molt de zel en el cor den Francesc per la seva mare, i les seves germanes declararan: En relació amb la puresa, era, amb raó, intransigent. No dubtava en protestar verbalment, encara que fos a lautobús o bé en una sala despera. Ens aconsellava, duna manera molt especial, sobre la nostra manera de vestir, fent-nos veure que, segons com, podíem ser ocasió de pecat.
L1 de juliol següent, en Francesc és mobilitzat i destinat a la fortalesa de Lleida, la qual, el capvespre de lendemà, cau en mans dun comitè militar marxista. Durant la nit del 20 al 21 de juliol, el noi és despertat brutalment pel nou comandant de la fortalesa, acusant-lo de ser feixista. Letiqueta de feixista no és més que un pretext, ja que els revolucionaris no volen màrtirs (testimonis de la Fe), sinó únicament acusats que passen per antipatriotes i enemics de la llibertat. Després de ser copejat amb un fuet, el jove és tancant junt amb uns vint presoners en una antiga capella: cap obertura, tan sols una lluerna i sense cap infraestructura higiènica. Un dels presoners declararà: Fins i tot els més valents perdien els ànims. En Francesc sempre estava de bon humor, doncs havia posat tota la seva confiança en Déu. Va inventar un tipus de revista humorística perquè el temps passés més de pressa. A la nit, ens feia una petita xerrada sobre el significat de la nostra vida cristiana. Allò que el preocupa constantment és no pertorbar la pau de la seva família, i les petites notes que els hi aconsegueix enviar, expressen sempre la mateixa idea: Estic molt bé; no em manca res; no us preocupeu per mi.
Els ajudaré sempre que pugui
El dissabte 12 de setembre, festa del Dolç Nom de Maria, el jove soldat de Crist és traslladat a la presó provincial. Allí va de cel·la en cel·la, a la recerca de qualsevol presoner desconsolat; crea una coral i promou la distracció: escacs, dames, etc. No pot suportar que els milicians obliguin, com a diversió, als sacerdots a fer les tasques més repugnants, encarregant-se ell mateix de fer la neteja de les latrines i dels dipòsits descombraries. Un amic dirà sobre el tema: Va instaurar, en la nostra cel·la, el res del rosari, a més de càntics eucarístics i lhimne de la Federació de Joves Cristians. Instà a diversos presoners que es confessessin amb el pare V., presoner com nosaltres. El 23 de setembre, després dun sever interrogatori, en Francesc fa aquesta confidència: Sempre serem uns condemnats feixistes. Cal que renunciem fins i tot a la glòria del martiri als ulls del món, perquè lúnic que compta és que el nostre sacrifici sigui agradable a Déu.
El matí del dimarts, 29 de setembre de 1936, és un matí de comiats, dencoratjaments a la confiança i a la serenor. En Francesc fa una fervent confessió general amb el Pare V., (confessió de tots els pecats de la seva vida). Es podia observar el fruit de la seva intimitat amb el Senyor diu un company de captivitat. Quan se nanava, ens va dir adéu amb la mà, amb un somriure als llavis. A la nit, tancats a les cel·les, resàvem el rosari del dia per tots aquells que ens havien deixat. Conduït a lAjuntament, lacusat Castelló puja els esglaons amb decisió i amb el cap ben alt. La sala, convertida en la seu del Tribunal Popular de Lleida, està plena de gom a gom. Per què el voleu matar?, pregunten a un milicià: És que el nen atrau tant, que si el deixem anar, tots li aniran al darrere...
Sóc catòlic!
El president es dirigeix a en Francesc: Què respons als documents que tacusen de ser feixista? Jo no sóc feixista i no he militat mai en cap partit polític. Tenim proves. A casa teva i al despatx de la fàbrica on treballes, hem trobat llibres que demostren que tens contactes amb dos països feixistes. A casa meva i als laboratoris de la fàbrica, només heu pogut trobar llibres destudi. Com que sóc químic, estudiava italià i alemany, que em són molt útils per la química. No tenia cap altra ambició que la de perfeccionar-me en la meva feina. Bé, acabem. Ets catòlic? Sí, és clar que sí!, sóc catòlic!. El nostre heroi pronuncia aquestes paraules amb veu clara i serena. El seu coratge i la seva integritat provoquen un moviment indescriptible a la gran sala. Alguns criden: És innocent!, llibertat!, perdó!.
Lacusador públic demana la pena de mort. En Francesc escolta, amb la mirada il·luminada de goig, com si li haguessin anunciat la glòria del cel. En donar-li el president la paraula per defensar-se, respon: Si el fet de ser catòlic és un delicte, accepto amb molt de gust ser delinqüent, perquè la màxima felicitat que es pot aconseguir en aquesta vida, és la de morir per Crist. I si tingués mil vides, no dubtaria en lliurar-les totes per Ell, sense dubtar-ho ni un moment. Així que us agraeixo loportunitat que em doneu dassegurar-me la salvació eterna. La sentència no es fa esperar.
Els condemnats daquell dia són conduïts a un soterrani lúgubre que serveix de calabós municipal. A lentrar, en Francesc fa un vigorós i vibrant crit ànims germans! i entona lHimne de la Perseverança que solien cantar en lObra dels Exercicis Parroquials. Cadascun expressava amb crits la seva ira i desesperació diu un condemnat a mort que serà indultat abans de lexecució; només en Francesc estava tranquil. Ens va dir: Vinga, nois, el que hem de fer cadascú, és preparar-nos i encomanar la nostra ànima a Déu. Encara tenim temps per acomiadar-nos de la família. Aleshores va treure llapis i paper, es va asseure en un banc de pedra i començà a escriure.
Pots estar orgullosa!
La primera carta la dirigeix a les seves germanes i a la seva tia: Estimades germanes i tia: Acaben de fer-me saber la meva sentència de mort, i mai no mhe sentit tan feliç com ho sóc ara. Estic segur que aquesta nit seré al Cel amb els meus pares. La Providència divina ha volgut escollir-me com a víctima dels errors i pecats que hem comès. Men vaig amb molt de gust a la mort. Mai com ara tindré tantes possibilitats dassegurar-me la Salvació. Ofereixo a Déu els sofriments daquest moment. Després dalgunes línies al seu Pare espiritual, es dirigeix a la seva promesa: Mariona estimada, les nostres vides estaven unides i Déu ha volgut separar-les. A Ell li ofereixo, amb tota la sinceritat de què sóc capaç, lamor que sento per tu, amor intens, pur i sincer. El teu infortuni em fa mal, però no el meu. Pots estar orgullosa: dos germans i el teu xicot!. En efecte, unes setmanes abans, dos germans de la noia ja havien estat víctimes de la revolució.
Al capvespre del 29 de setembre, els sis condemnats són conduïts en un camió. En Francesc entona el Credo, que tots segueixen. A un dels milicians que el bufeteja per fer-lo callar, el màrtir li diu: Et perdono, perquè no saps el que fas. Els condemnats segueixen cantant: El tercer dia va ressuscitar, crec en la Santa Església Catòlica, crec en la vida eterna!. Davant del cementiri baixen del camió. Prop dells hi ha un grup de curiosos, entre els quals, en Francesc, somrient i emocionat, reconeix un amic de la seva germana Teresa. Intercanvien un expressiu adéu amb la mirada. Al final, entre dues fileres de nínxols, hi ha un pòrtic que dóna accés a un petit espai tancat per a les execucions, on actualment hi ha un altar i una creu de pedra. Davant lescamot dexecució en Francesc crida: Un moment, si us plau! Us perdono a tots, i fins leternitat!. Amb les mans juntes, la mirada al cel i una oració als llavis, és planta davant els botxins. Una veu ordena: foc!. En Francesc fa el darrer crit: Visca Crist Rei!, i les detonacions retrunyen. Poc després, lamic de la seva germana baixa a la fossa i sinclina: el jove cor encara batega. El cap inclinat cap a la dreta, descansa a terra, els ulls mig oberts i la cara amb una dolçor angelical.
La darrera mostra de fe del jove màrtir ressona a les paraules del Papa Pius XI, que va instituir la festa litúrgica de Crist Rei, per posar remei al gran mal social dels temps moderns: Déu i Jesucrist han estat exclosos de la legislació i dels assumptes públics (Encíclica Quas primas, 1925). Uns anys més tard esclatarà la Segona Guerra Mundial. Pius XII trobarà les causes profundes en els esforços dirigits a excloure la influència i lautoritat de Crist en la vida pública: El reconeixement dels drets reials de Crist i el retorn dels individus i de la societat a la llei de la seva veritat i del seu amor són la única via de salvació (Encíclica Summi pontificatus 1939). Tota institució, de fet, sinspira en una visió de lhome i del seu destí, i don obté els seus elements de judici, la jerarquia de valors i la seva línia de conducta. I això és cert, en el més alt nivell, en el cas de lEstat: des del seu nivell, una visió errònia de lhome suposa greus conseqüències en tots els àmbits de la vida social. Ara bé, només la Religió divinament revelada ha reconegut clarament en Déu, com a Creador i Redemptor, lorigen i el destí de lhome. LEsglésia convida les autoritats civils a jutjar i decidir a la llum de la Veritat sobre Déu i sobre lhome (Catecisme de lEsglésia Catòlica, CEC, 2244).
LEsglésia sempre ha ensenyat a distingir entre ordre temporal i ordre espiritual, i reconeix la sana laïcitat, és a dir, una veritable autonomia de lEstat en el seu ordre. Tanmateix, lEstat està obligat a respectar la Llei moral natural, que fa referència a tots els homes, siguin quines siguin les seves creences religioses. El Catecisme de lEsglésia Catòlica ens ensenya que la Llei natural no és altra cosa que la llum de la intel·ligència que Déu ha dipositat en nosaltres, mitjançant la qual sabem el què hem de fer i el què hem devitar (per aconseguir el nostre objectiu, que és el de la benaurança promesa). Està exposada en els seus principals preceptes, en el Decàleg. Finalment, proporciona la base necessària per a la llei civil (CEC, 1950-1959). Seguint a Sant Tomàs dAquino, sant Joan Pau II afirma: Tota llei feta pels homes té raó de llei, en quant deriva de la llei natural. Al contrari, si contradiu en qualsevol cosa la llei natural, aleshores ja no serà llei, sinó corrupció de la llei, es a dir, un acte de violència (Encíclica Evangelium vitæ, 72).
Una relació inevitable
Al trobar-se inscrita en la nostra naturalesa, la llei natural, pot ésser percebuda per qualsevol home, fins i tot no cristià. Ara bé, aquesta llei no pot imposar-se de manera durable, si no es reconeix el seu fonament en Déu, Creador Totpoderós, infinitament bo, i Pare de tots, jutge just i remunerador dels actes humans. No cal oblidar escriu sant Joan Pau II que la negació de Déu i dels seus Manaments, en el segle passat va conduir a la tirania dels ídols: una raça, una classe, lestat, la nació, el partit... (Carta del 16 de desembre de 2000, amb motiu del dotzè centenari de la coronació de Carlemany). A més daquesta relació inevitable entre Déu i la ciutadania, depèn el progrés de les societats (Discurs al Cos Diplomàtic, l11 de gener de 1999). I encara més, allí on la Religió revelada en Crist no és reconeguda com a veritable, la llei natural senfosqueix progressivament en les mentalitats. No hi hi pot haver respecte de la llei moral sense la veritable religió: aquesta és una veritat demostrada, aquest és un fet històric (Sant Pius X, Carta sobre Le Sillon).
Avui en dia, podem constatar, amb el Sant Pare, que nombrosos polítics rebutgen atribuir a Déu i a la fe cristiana el lloc que els correspon en làmbit públic (Carta al cardenal Schönborn, del 10 de juny de 2003). La Nova Evangelització és, doncs, una urgent necessitat per a la mateixa vida pública, la qual, segons el pla diví, ha dafavorir el bé de les persones i la seva salvació eterna. Demanem al Beat Francesc Castelló i Aleu que intercedeixi davant Crist, Rei de les Nacions, perquè els parlamentaris i els caps de govern sinspirin en la seva llei de la veritat i de lamor.