28 de desembre de 2015

Sants Innocents

Estimats Amics,

“Sovint són les mares les que transmeten als seus fills el sentit més profund de la pràctica religiosa, deia el Papa Francesc, el 7 de gener de 2015: és en les primeres pregàries, en els primers gestos de devoció, que un nen aprèn el valor de la fe i de la vida d’un ésser humà. És un missatge que les mares creients saben transmetre sense massa explicacions: aquestes arribaran més tard, però la llavor de la fe resideix en aquests instants tan preciosos”. Santa Joaquima de Vedruna ha estat una d’aquestes mares de família per les quals es va efectuar la transmissió de la fe. La seva vida va comportar les alegries de la maternitat, el dolor de la viduïtat i, després, la consagració total a la vida religiosa.

La Joaquima de Vedruna va néixer a Barcelona el 16 d’abril de 1783 i el mateix dia va rebre el Baptisme. Els seus pares, Llorenç de Vedruna, notari a la Cancelleria Reial de la vila i Teresa Vidal, tindran vuit fills, dels quals dos seran nens; un d’ells, en Ramon, esdevindrà membre de l’Acadèmia de Belles Arts. En aquesta època, Catalunya ja està sotmesa, tant per bé com per mal, al centralisme instaurat pels Borbons, mentre que les “llums franceses” (és a dir l’esperit escèptic i racionalista infós per filòsofs com Voltaire) comencen a impregnar els esperits. La família Vedruna, per la seva banda, romandrà sempre profundament catòlica.

Una petició ingènua

La criatura es desenvolupa força bé i sovint es mostra recollida. Quan la seva mare li demana quin és el secret d’aquest recolliment, respon: “Tothom ho pot fer... Quan arrenco una mala herba al jardí, demano al Bon Déu que arrenqui un defecte del meu cor. Quan faig servir agulles per fer puntes, veig les espines que, a causa dels meus pecats, han foradat el cap de Jesús…” Als dotze anys, nota una crida de Déu a la vida religiosa. Els Vedruna tenen el costum d’anar a Missa al convent de les carmelites; la noieta demana innocentment a la Priora la seva admissió al Carmel, però hom li respon dolçament que la seva edat no li permet encara fer un pas d’aquesta envergadura.

A la Cancelleria de Barcelona, al costat del senyor Vedruna, treballa un jove advocat nomenat Teodor de Mas, originari de Vic, ciutat situada, més o menys, a 70 Km de Barcelona. Ja que aquesta distància no permet, en aquella època, tornades quotidianes a casa, en Llorenç de Vedruna obre la seva llar al jove. En Teodor no tarda a sentir-se atret per l’encantadora Joaquima, que amb prou feines té setze anys. El pare s’alegra al pensar que pot tenir un gendre com aquest noi i n’hi parla ben aviat a la seva filla. La Joaquima, encara que segueix molt atreta per la vida religiosa, veu en el desig del seu pare l’expressió de la voluntat de Déu per a ella. Es fixen les noces pel diumenge de Pasqua, dia 24 de març de 1799. En Teodor condueix la seva esposa a la llar familiar, però la jove barcelonesa no té la sort d’agradar als seus sogres, fet que li procura grans incomprensions i tensions que no minvaran fins la vinguda al món de la seva primera filla, l’Anna. Els naixements van arribant ràpidament: en total nou fills, dos nens i set nenes, dels quals tres (un noi i dues noies) moriran de petits; quatre noies abraçaran la vida religiosa.

“L’alegria de tenir fills fa bategar el cor dels pares i torna a obrir l’avenir, afirmava el Papa Francesc, l’11 de febrer de 2015. Els nens són l’alegria de la família i de la societat. No són pas un problema de la biologia reproductiva, ni una de les nombroses maneres de realitzar-se a si mateix. Tampoc són, ni molt menys, una possessió dels pares… Els fills són un do, són un regal… Cadascun d’ells és únic i irreemplaçable; i, al mateix temps, estan incomparablement units a les seves arrels… Una societat avara del regal de l’abiogènesi, que no li agrada envoltar-se de nens, que, sobretot els considera com una preocupació, un pes, un risc, és igualment una societat deprimida… Si una família amb molts fills és vista com si fos un pes, hi ha quelcom que no funciona! Es clar, la generació dels fills ha d’ésser responsable tal i com ens ho ensenya l’encíclica Humanae vitae del beat Pau VI, però tenir l’opció d’escollir portar al món més fills, no és pas una opció irresponsable. Ara bé, triar no tenir fills és una opció egoista. La vida rejoveneix i adquireix energia multiplicant-se: s’enriqueix, no s’empobreix pas! Els fills aprenen a ocupar-se de la seva família, maduren compartint els seus sacrificis, creixen apreciant els seus dons. La joiosa experiència de la fraternitat estimula el respecte i la cura dels pares, als quals devem el nostre agraïment”.

El segle XIX espanyol fou particularment enterbolit; el país va ser esvalotat per guerres contínues, temptatives revolucionàries, lluites aferrissades per aconseguir el poder. Aprofitant el conflicte familiar que afecta a la casa governant, en Napoleó s’apodera de la península. L’any 1808, Barcelona va ser ocupada per l’exèrcit francés i la família Vedruna es refugia al camp. En Teodor s’enrola com oficial a l’exèrcit espanyol, contra Napoleó. Arribada la pau, la família s’instal·la a Barcelona, ciutat on en Teodor obre un despatx. La seva salut se’n ressent com a conseqüència de la guerra, però treballa amb coratge per procurar el pa de cada dia als seus. El 26 de gener de 1816 escriu a la seva esposa, que es troba a la granja familiar: “Estimada Joaquima: Aquest matí he rebut la teva carta, la qual encara que curta és satisfactòria, doncs veig que tant tu com la nena esteu bé de salut… Desitjo que tornis el més aviat possible, perquè els nois em porten desatinat. L’un vol anar a comèdia, l’altre als pastorets; i jo sóc qui els represento… No he cobrat cap compte i, creu-me, estic tip de la carrera; doncs no ignores com em repugna demanar allò que acredito... Tota la parentela i nosaltres et saludem... i repeteixo “catxassa” i procura viure molts anys per tal que puguem fruir un i altre de la mútua companyia. Memòries de tots els de casa. I tu disposa del teu espòs que t’estima despert, dormint, somiant i descansant”.

“T’escullo”

Dos mesos més tard, la tuberculosi s’apodera d’en Teodor i se l’emporta a la tomba, en el terme de vuit dies. Aquest 6 de març de 1816, la Joaquima està consternada de dolor, però extreu de la contemplació de Jesús crucificat una inesquinçable confiança en Déu Pare. La mateixa nit del traspàs dels seu espòs, rep de Jesús aquests mots: “Ara t’escullo per esposa”. Sense trigar, s’instal·la a la granja familiar del Mas Escorial, a Vic, propietat heretada del seu marit, i no dubta de lliurar-se a les tasques de gestió d’una explotació agrícola: ocupar-se dels masovers, cuidar el bestiar, conrear les terres, pagar els impostos, defensar-se en els nombrosos plets… Al mig d’aquesta enorme activitat, dedica llargs moments a la pregària, que la conforten en la seva destresa, la seva dolçor, la seva atenció vers els infants, i que asserenen el seu cor ferit per la mort del seu espòs. Estén la seva cura als seus criats, atenent llurs necessitats corporals i espirituals. Se la veu enmig de les seves criades per escombrar la casa i rentar la vaixella. Així passen deu anys de la seva viduïtat (1816-1826).

Les mares, deia el Papa Francesc, el 7 de gener de 2015, són el més fort antídot de difusió de l’individualisme egoista. “Individu” significa “que no es pot compartir”. Les mares, en canvi, es “comparteixen”, des del moment en què porten un infant per posar-lo al món i educar-lo… Com pateix una mare! Són elles les que donen testimoni de la bellesa de la vida. L’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero deia que les mares viuen un ‘martiri maternal’… Sí, ser mare no vol pas dir únicament posar un fill al món, també és una opció de vida… L’opció de vida d’una mare és la de donar la vida. Això és gran i molt bonic. Una societat sense mares seria una societat inhumana, perquè les mares sempre saben manifestar, fins i tot en els pitjors moments, la tendresa de l’abnegació, de la força moral… sense les mares, no sols no hi hauria nous fidels, sinó que la fe perdria bona part del seu fervor senzill i profund. I l’Església és mare; és la nostra mare! No som pas orfes, som fills de l’Església, som fills de la Verge i som fills de les nostres mares”.

El Senyor vol una altra cosa

Jove vídua de trenta-tres anys, la Joaquima causa impressió a la societat vigatana, però el seu únic al·licient és seguir la crida del Senyor que ha esdevingut una sageta de foc abrasant el seu cor. Així doncs, intensifica l’acollida dels pobres, tan nombrosos en aquell temps. Alguns dels seus fills ja han trobat el seu lloc en la vida i de vegades, acompanyada per les seves filles, va a l’hospital per cuidar malalts, i també per ajudar-los a morir bé. Un dia de l’any 1819, la seva euga no li vol obeir i es para davant l’església dels Caputxins. Un religiós s’acosta i li diu: “Us estava esperant”. Es tracta del Germà Esteve, recentment encarregat de predicar a Vic i als voltants. Aquest caputxí, amb la seva vida tan austera, esdevé el seu director espiritual. Amb ocasió dels seus viatges als pobles de la Catalunya rural, aquest sacerdot missioner constata la pobresa, l’abandó i el sofriment en què viuen les famílies desheretades, així com la urgent necessitat d’alguna organització estable que pugui oferir ajuda. De la trobada dels dos apòstols neix el projecte de fundació d’un nou tipus de congregació religiosa apostòlica que podrà donar resposta a aquestes necessitats. Deixant de banda les seves aspiracions a una vida enclaustrada, la Joaquima es compromet en la fundació d’una nova congregació femenina d’infermeres i de mestres d’escola adreçada al servei dels pobres. Diu: “La meva intenció era entrar al convent, però em sembla que el Senyor vol una altra cosa de mi: la formació de germanes que cobreixin totes les necessitats de la gent, cuidant malalts o instruint nenes”.

Instituint l’any jubilar de la Misericòrdia, el Papa Francesc exhorta els cristians a la pràctica de les obres de misericòrdia: “Tinc un gran desig que el poble cristià reflexioni, durant el Jubileu, sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals… La predicació de Jesús ens redacta la llista d’aquestes obres de misericòrdia, perquè puguem comprendre si vivim o no com a deixebles seus. Repassem les obres de misericòrdia corporals: donar menjar a qui te fam, donar beguda a qui te set, vestir a qui va nu, acollir els estrangers, assistir els malalts, visitar els presoners, sepultar els morts. No oblidem les obres de misericòrdia espirituals: aconsellar a qui te dubtes, ensenyar els ignorants, alertar els pecadors, consolar els afligits, perdonar les ofenses, suportant pacientment les persones que molesten, pregar a Déu pels vius i pels difunts… Que les paraules de l’Apòstol ens acompanyin: “aquell que practica la misericòrdia, que somrigui” (Rm 12,8). Butlla d’indicció del Jubilar extraordinari de la Misericòrdia, 11 d’abril de 2015).

Preparant-se per a la seva missió fundadora, la Joaquima passa llargues hores en oració, sense escatimar la seva tendresa de mare, i s’abandona tant a les obres de caritat com a les dures penitències. Manifesta un gran gust per les pregàries litúrgiques, de les que en treu abundant riquesa i sabor. La seva espiritualitat es recolza igualment en l’experiència profunda de l’amor de Déu Pare, un amor que la humanitat de Jesús el fa visible, i que l’Esperit inspira per seguir a Crist. L’ànima de la Joaquima es transforma i el Senyor la gratifica amb dons espirituals extraordinaris: èxtasis, embadaliments, levitacions… Aquests fenòmens condicionen la resta de la seva vida i tindran, malgrat els seus esforços per amagar-los, nombrosos testimonis.

Incomprensions i critiques

En el mes d’abril de 1825, un nou bisbe, Monsenyor Corcuera, arriba a Vic per reemplaçar el seu predecessor que va ésser assassinat. El prelat s’interessa pel projecte de la Joaquima malgrat sigui insòlit i nou. El 6 de gener de 1826, durant una Missa, pronuncia, a l’edat de 42 anys, els tres vots religiosos entre les mans del prelat. La més jove de les seves filles només té onze anys; això li val moltes incomprensions i crítiques. En realitat, encara que compromesa en la vida religiosa, la fundadora restarà molt propera als seus fills. Molt aviat, un grup de noies animades pel mateix ideal s’uneix a ella. Aquestes noies, d’origen modest, senten la crida de Déu a la vida religiosa, però no poden portar cap dot; en conseqüència, segons les disposicions del dret canònic de l’època no tenen la possibilitat d’entrar en religió. En la seva petició oficial al bisbe, en vista d’establir la comunitat, la fundadora escriu: “Joaquima de Mas i de Vedruna desitjosa de treballar per la glòria de Déu i el bé del proïsme, desitja abraçar algunes ànimes pobres, enceses d’amor a Déu i que volen ser religioses, però com que són pobres i no tenen medis ni lloc en els convents (...) estan sense poder desfogar el seu amor al bon Jesús. Per tant li suplico… ”

La Joaquima no va construir cap convent: el mas heretat del seu marit serà el bressol de la nova congregació. El 26 de febrer de 1826, durant una Missa als Caputxins de la ciutat, l’institut va ser fundat oficialment i nou noies s’hi comprometen; fou creat a petició del bisbe, sota el patronatge de la Mare de Déu del Carme i l’any 1850 serà definitivament aprovat amb el nom de “Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat”. De moment al mas, que ha esdevingut el seu noviciat, aquestes carmelites apostòliques obren una escola per a les noies i, a més, s’ofereixen per vetllar malalts durant la nit. La Joaquima és una veritable mare per a les seves companyes, la majoria de les quals són més joves que els seus propis fills. El Germà Esteve, que li havia escrit una Regla amb l’empremta d’espiritualitat franciscana, mor l’any 1828 i la fundadora ha d’assumir la continuïtat de l’obra naixent, sense el suport d’aquella valuosa guia espiritual. Molt sensible amb l’amistat dels sacerdots que ella coneix, pateix quan li sembla que l’obliden. En una carta a la Priora d’un convent, escriu: “Diràs al Pare Francesc que no sé si és viu o mort, jo no puc pas oblidar-lo, però sembla que ell sí, ja que no he rebut ni un petit mot d’ell. De totes maneres, dóna-li records de part meva”.

“Tranquil·litzeu-la”

En aquella època, la població del país és majoritàriament analfabeta i la instrucció s’imparteix bàsicament als homes. La Joaquima s’adreça als alcaldes per obtenir la protecció de la llei i l’obertura de locals destinats a l’ensenyament de les noies. Les seves deixebles són les primeres religioses consagrades a l’ensenyament a Espanya. La Mare no vol pas càstigs corporals a les escoles, i, així canvia la dita: “La lletra amb el càstig entra” amb “la lletra amb l’afecte entra”. Recomana a les seves religioses: “No permeteu que una alumna deixi l’escola descontenta i enfadada. Si ha estat necessari enfadar-vos amb alguna d’elles durant la classe, tranquil·litzeu-la abans de sortir, i feu-li sentir que l’estimeu molt”. Perquè les seves religioses puguin entregar-se a tasques molt exigents, necessiten tenir una salut de ferro i la fundadora els hi diu: “Desitjo veure que totes esteu contentes, menjant amb gana i reposant bé durant la nit. Sí, sigueu felices, Jesús s’alegra de viure en el cor d’una religiosa que ho accepta tot amb santa alegria”. En una carta a una mestra de novícies, la Joaquima escriu: “Degut a que entre les novícies n’hi ha que són timorates, aquestes pors s’han d’acabar. Que tinguin cura de fer sempre allò que el Bon Déu vol que facin”. 

Gràcies a les noves lleis que protegeixen la beneficència, la Mare Joaquima i les seves filles poden oferir els seus serveis als hospitals municipals. Com a filla i esposa d’homes de llei, sap aprofitar la legislació vigent per ajudar els pobres, els seus protegits. L’impacte de l’obra en les administracions municipals i en la població creix fins al punt que, des de totes les ciutats es requereixen els serveis de les Carmelites de la Caritat. Malauradament, quan la congregació encara no té set anys d’existència, la primera guerra carlista (1833-1839) provoca el tancament de gairebé totes les cases, així com l’empresonament de la Joaquima. En efecte, és considerada enemiga de l’Estat vencedor, ja que un dels seus fills s’havia enrolat a les milícies carlistes (partidàries d’en Carles i contràries a la reina Isabel II aleshores menor d’edat i sota la regència de la seva mare Maria Cristina). Després d’una aferrissada persecució i d’una curta estada a la presó, finalment s’ha d’exiliar a França, on la ciutat de Perpinyà l’acull per una estada que durarà tres anys (1840-1843). Des d’allà pot mantenir contactes epistolars amb les seves comunitats deixades lliures pel govern. La vida a la capital del Rosselló no és pas fàcil; instal·lades en un apartament molt petit on sobreviuen realitzant petits treballs, les quinze germanes i la Superiora veuran morir a tres d’elles. La fundadora escriu a la seva suplent, que te al seu càrrec les comunitats espanyoles: “Malgrat tot allò que estic vivint, i que ja he viscut i tot allò que veig, Déu sempre em sosté donant-me forces per no sucumbir completament. És així, filla meva, que puc afirmar que en el camí de la creu, el qui s’ho carrega tot és Jesús. Amen! Endavant!” Les circumstàncies tan variades, imprevistes i desconcertants de la seva vida han ensenyat a la Joaquima que l’abandó entre les mans de Déu permet travessar-ho tot. El seu dinamisme apostòlic roman impregnat de vida contemplativa. En les seves múltiples ocupacions resta estretament unida a Déu; el seu lema podria ser: “L’acció per la contemplació”.

Un inestimable consol

De retorn a Vic, l’any 1843, la Joaquima proba l’hostilitat del bisbe, degut a les simpaties carlistes del seu fill, de les que ella, evidentment, no n’és pas responsable. Accepta en silenci aquesta injustícia. Sortosament, la trobada amb sant Antoni Maria Claret la reconforta de manera extraordinària. Aquest apòstol s’ocupa directament de la defensa de les germanes, de la mateixa manera que un pare i un germà. Recolza la fundadora tant com pot, i d’una manera molt especial en la formació de les novícies, i li proposa una remodelació de la regla primitiva, que esdevindrà molt fructuosa. S’obre un nou noviciat (havia estat tancat l’any 1840). Després de la mort del Pare Claret, els Missioners claretians, els seus fills espirituals, seguiran amb l’ajuda fraterna a les religioses. Malgrat els nombrosos problemes deguts a la guerra civil, l’Institut es desenvolupa, primer a Catalunya, després a Espanya i, fins i tot, a Amèrica del Sud. Entre l’any 1843 i el 1853, la Mare Joaquima va establir dinou comunitats destinades a mantenir escoles publiques i hospitals municipals.

Esgotades per tanta abnegació, les forces de la Mare minven. L’any 1849, ja va ser víctima d’un accident vascular cerebral. Asseguda en una cadira de rodes, assisteix al floriment constant de la seva obra, entre les mans d’aquella que l’ha de succeir. El matí del 28 d’agost de l’any 1854, a Barcelona, on es va instal·lar a finals de l’any 1852, va ser víctima d’un atac de feridura, però fou l’epidèmia de còlera, que se la va emportar aquest mateix dia cap a les tres de la tarda, a l’edat de 71 anys; l’epidèmia farà quatre-centes víctimes a la Casa de la Caritat, que ella mateixa va fundar. La Joaquima de Vedruna, vídua, deixa sis fills vius, onze néts i un Institut que compte amb 150 germanes, repartides entre 30 comunitats. Beatificada per Pius XII, el 19 de maig de 1940, va ser canonitzada el 12 d’abril de 1959 per sant Joan XXIII. Sota el mantell de la Mare de Déu del Carme, avui en dia, les Terciàries Carmelites de la Caritat-Vedruna, segueixen amb incansable abnegació al servei dels pobles. Actualment són més de 2500 religioses, exercint la seva missió en 23 països i quatre continents.

Santa Joaquima ens recorda que podem santificar-nos, sigui quin sigui el nostre estat de vida, i correspondre a les perspectives del Senyor “que crida”; ens ensenya que la vida de sacrificis, il·luminada per la humilitat i la pregària, és un curt camí cap al Cel. Aprofitem els seus ensenyaments en les nostres vides.