|
Descarregar com a pdf![]() [Cette lettre en français] [This letter in English] [Dieser Brief auf deutsch] [Deze brief in het Nederlands] [Esta carta en español] [Questa lettera in italiano] |
6 de desembre de 2014 Sant Nicolau |
Lart de treure el bé del mal és un art diví. La història següent ens ho farà entendre: Una nit de lany 1924, a Auberive (França oriental), la Germana Marie-Louise, jove monja, es crema la cara com a conseqüència de lexplosió duna ampolla daigua bullint, que havia posat sobre un marbre fred. La carn de la barbeta, els llavis, les parpelles , tot va quedar ben escaldat . El metge, cridat durgència, li posa una injecció de calmants i li embolica tota la cara amb benes. És molt greu, li diu el doctor. Avisim si passa mala nit. Que em deixaran cicatrius aquestes cremades, Doctor? Com vol que no lin deixin? El superior de la casa religiosa, Mossèn Ghika, sagenolla durant molta estona al peu del llit de la pacient, després aixeca la mà i la beneeix. Finalment, surt de la cel·la. Lendemà, el metge, molt sorprès, veu que els teixits es van enfortint, que la noia obre els ulls i les parpelles no estan inflades. Tres dies més tard, la greu lesió està completament curada. Trenta anys després de laccident, la seva germana Suzanne diu: no hi ha cap dubte de que va ser un miracle. La Germana Marie-Louise va morir el 1974; els seus pòmuls varen romandre suaus i rosats com els dun nen. Qui és el sacerdot, la fe del qual ha obtingut aquesta guarició sobrenatural?
Per ser més ortodox
Cinquè fill del Príncep Joan Ghika i de la Princesa Alexandrine de Moret Blaremberg, Vladimir Ghika neix a Constantinoble el 25 de desembre de 1873. Rep els sagraments del Baptisme i de la Confirmació en lEsglésia Ortodoxa a la qual pertanyen els seus pares. Des del 1657, deu prínceps Ghika havien imperat a Moldàvia o Valàquia; lúltim va ser lavi den Vladímir, Gregori V.
Lany 1878, el nou estat de Romania, creat setze anys abans per la unió de Moldàvia i Valàquia, acaba demancipar-se del jou otomà i esdevé un reialme. Joan Ghika va ser nomenat ambaixador a París, on va morir lany 1881. Aleshores, la Princesa Alexandrine es trasllada a Toulouse on farà inscriure els seus fills Vladimir i Dimitri al Liceu. Com que no hi havia cap parròquia ortodoxa en aquesta ciutat, encarregarà a una institutriu que dugui cada diumenge els nois al temple protestant. Disgustat per la fredor del culte reformat, en Vladimir descobreix la religió Catòlica practicada pels seus companys del Liceu; vol fer la seva primera Comunió amb ells, però la seva mare indignada li diu: fill meu, pensa en els teus avantpassats! descendim dels prínceps ortodoxes grecs... Vols esdevenir un traïdor? Més tard, en Vladimir confessarà: he esperat durant 16 anys abans de decidir-me; com més esperava, més sinflamava la meva ànima. Fins i tot durant la nit, sentia aquella profunda crida!
Després de brillants estudis a París, lany 1895 en Vladimir pateix dangina de pit i haurà de renunciar a la seva carrera diplomàtica. El 1898, anirà a Itàlia amb el seu germà Dimitri, que ha estat nomenat per lambaixada romanesa. Viurà sis anys a Roma i anomenarà aquesta època un temps dinfluència catòlica en la meva ment i en el meu cor. Pensa que la unió dels cristians només és possible sota lautoritat del Papa, successor de Sant Pere. No, no sóc un renegat; crec en aquesta Església Catòlica que els meus avantpassats varen deixar sense pensar en una ruptura ni adonar-se del tresor que perdien. El 13 dabril de 1902, és rebut oficialment en lEsglésia Catòlica pel Cardenal Mathieu, Arquebisbe de Toulouse, que estava de pas per Roma. No obstant això, els diaris romanesos condemnen aquest enfocament i acusen el Príncep Ghika de traïció. Aquesta acusació, diu, em va fer molta pena. Més tard, un monjo ortodox li pregunta per què havia esdevingut catòlic, i ell li respon senzillament: per ser més ortodox!
Amb moltes ganes de donar-se totalment a Déu, en Vladimir Ghika pensa en el sacerdoci, però ha dafrontar loposició de la seva mare que intervindrà en les altes esferes romanes. El mateix Papa, Sant Pius X, aconsellarà el jove a posposar el seu projecte de sacerdoci per respecte a la princesa; de moment podrà fer feina com a laic per la glòria de Déu. En Vladimir passa un doctorat en teologia a lInstitut Dominicà de la Minerve a Roma i continua els estudis sobre la història política i religiosa de Romania.
La litúrgia del proïsme
Lany 1904, en Vladimir es troba a Salònica amb una admirable religiosa de Sant Vicenç de Paül, originària dItàlia, la Germana Pucci. Aquesta monja lassocia al seu apostolat amb els malalts i moribunds. Aviat, el nostre príncep fundarà a Bucarest, amb la seva fortuna personal, un dispensari de les Filles de la Caritat, on la Germana Pucci serà la primera superiora. Un grup dun centenar de Dames de la Caritat, pertanyent a lalta societat romanesa, participa en aquest treball, animat dun esperit missioner. El Dr. Paulesco, jove metge, competent i bon catòlic, ofereix lliurement els seus serveis, mentre que en Vladimir fa de catequista als malalts. Més de 200 consultes són ateses cada dia, a més de les visites a domicili. Abans danar a veure un pacient o un captaire, en Ghika fa aquesta pregària: Senyor, men vaig a trobar un daquells que has anomenat un altre tu mateix. Fes que aquest moment que passaré amb ell, tractant de fer-li el bé, porti tant per a ell com per a mi, fruits de vida eterna.
Lany 1913, el Príncep Ghika adapta, amb la Germana Pucci, lHospital de Sant Vicenç de Paül per a les víctimes del còlera. En aquesta circumstància, acompanyat per religioses, sen va a les regions veïnes del Danubi, a buscar malalts; es consagra a tots amb el risc constant de contraure la malaltia. Una vegada, per poder fer un trasplantament de pell a una persona cremada, ofereix la seva propia pell. Li agrada dir: qui es despulla de si mateix per donar-se als altres, es revesteix de Crist; no hi ha res que ens apropi més a Déu que el proïsme. Per a Vladimir Ghika, la cura dels pobres no es redueix a una mera filantropia: tenir cura dels pobres per amor a Déu, és un veritable acte religiós que ell anomena la litúrgia del proïsme. A la gran família humana, tal com la vol Crist, el patiment duns (ja sigui físic, moral o espiritual) pot ser, gràcies a Déu, abolit, alleujat, o almenys reduït, per la generositat daltres.
Capellà de la diòcesi de París
Després de la primera Guerra Mundial, en Vladimir es trasllada a París, on el seu germà ha estat nomenat ambaixador de Romania. La Princesa Alexandrine, la seva mare, va morir el 1914 i la pregunta sobre el sacerdoci li arriba de nou a Ghika: el príncep dubta: potser que faria més bé amb el senzill testimoniatge cristià com a laic? Una persona espiritual, la Violette Sussmann, li donarà llum amb aquestes paraules: una sola Missa celebrada per Vostè farà infinitament més per les ànimes que totes les bones accions que Vostè podria fer com a laic en el món. Joan Daujat, un dels seus deixebles, diu: Alló que determinà el Príncep Ghika a ser sacerdot, només fou la fe en leficàcia infinita del sacrifici eucarístic, sagrament de la nostra redempció, per a la conversió i la santificació de les ànimes; la fe en la superioritat de la Missa sobre qualsevol altra forma dacció. El Concili Vaticà II ens recorda el valor inestimable de la santa Missa, dient-nos:
Cada vegada que el sacrifici de la creu pel qual va ser immolat Crist, la nostra Pasqua, se celebra a laltar, es porta a terme lobra de la nostra redempció... És en el culte Eucarístic, on sexerceix per excel·lència, el deure sagrat dels sacerdots: allí, tenint-hi el lloc de Crist i proclamant el seu misteri, uneixen les pregàries dels fidels al sacrifici de llur cap; així fan present el sacrifici del Nou Testament, el de Crist oferint-se com a víctima Immaculada al Pare, una vegada per totes (constitució Lumen gentium n° 3 i 28); el catecisme de lEsglésia Catòlica diu sobre els sacerdots que el ministeri sacerdotal rep tota la seva força daquest únic sacrifici. (CEC, n° 1566).
Ordenat sacerdot per lArquebisbe de París el 7 doctubre de 1923, en Vladimir Ghika rep el privilegi de celebrar lEucaristia segons els dos ritus llatí i bizantí. A la part posterior del seu recordatori dordenació, hi figura una pregària per la unió de lEsglésia Ortodoxa amb lEsglésia de Roma i per la conversió de Rússia. Mossèn Ghika no passa desapercebut: molt prim, ulls profunds, cabells llargs i una gran barba blanca; als 50 anys sembla ja un ancià... Els que shi acosten no poden deixar de dir: es un sant de vitrall, una icona vivent... La seva Missa commou els assistents: sembla estar revivint el patiment amorós de Jesús a la creu. Nomenat Director de la capella dels estrangers, situada al carrer de Sèvres a París, és consumeix dun zel sense límits: per a ell, qualsevol necessitat trobada en la nostra ruta, és una visita de Déu. El seu programa: Aneu a buscar a qui no satreveix a venir. Doneu a qui no demana, estimeu a qui us menysprea. Al confessionari, Mossèn Ghika és linstrument de moltes conversions, incloent-hi satanistes i ocultistes; aquest ministeri el fa patir per la lletjor del pecat, però lencoratja pel poder de la Gràcia misericordiosa de Crist.
De la masmorra dAuberive
a la cabana de Villejuif M
No obstant això, lexperiència dAuberive falla: les condicions de vida són massa difícils. A més a més, la salut del fundador requereix estades en sanatoris, i no pot donar lempenta necessària a la vida de la comunitat; lany 1931 caldrà dissoldre-la. Aleshores, els seus membres aniran cap a altres instituts religiosos on donaran els fruits rebuts a Auberive. Adolorit per aquest fracàs, Mossèn Ghika no perd, però, el coratge. Escriu: no és important allò que estem fent, sinó la manera de fer-ho; ni allò que passa, sinó la manera dacollir-ho.
Mentrestant, es dedica a un nou projecte: viure com a missioner en els indrets més pobres, en els suburbis de París, on la tragèdia més gran és labsència de Déu. Ja lany 1927, va trobar un terreny a Villejuif, en un barri marginal habitat per carronyaires; lesglésia més propera és a dos quilòmetres de distància. Allí shi construirà una barraca de fusta, de nou metres per tres, que li servirà com a capella. Mossèn Ghika decideix instal·lar-shi, però li diu a una de les seves col·laboradores: tinc uns mals de cap horribles Poc a poc, sanirà guanyant la confiança de la població, no, però, sense haver patit insults i maltractaments. Va començar amb els nens i sense amagar de cap manera la seva identitat ni el seu objectiu apostòlic. Dirà: portem la bona nova; no hi ha dhaver cap dubte en aquest sentit.
No gaire lluny de la seva cabana hi viu un anarquista fortament oposat a la religió i aleshores malalt. La seva muller és empalladora de cadires. Mossèn Ghika, buscant un pretext per poder visitar lanarquista, demana a uns amics una cadira destrossada i amb aquest moble es presenta a la porta dels seus veïns. Quan lanarquista veu la sotana, explota en un torrent dinsults contra el capellà. Mossèn Ghika escolta en silenci i, quan els insults shan calmat, posa de manera amistosa la mà a lespatlla del home. No em toquis, crida lanarquista. Si algú em veiés, podria creure... - què? -Que som camarades! -Més que això: som germans, i el sacerdot surt, deixant la cadira i el seu interlocutor ben sorprés. El sacerdot torna per veure com avança la cadira i per xerrar una mica amb lanarquista... Xerrant, xerrant, lanarquista se suavitza i una monja de lAssumpció pot venir discretament a fer alguna cura al malalt. Un temps més tard, el pacient fa cridar Mossèn Ghika i li demana lextremunció.
Tanmateix, al cap de dos anys, el missioner haurà de deixar Villejuif per raons de salut. Però, la llavor porta fruit, doncs una gran església serà construïda al lloc de la seva barraca.
Tot per a tothom
Lany 1931, el Papa Pius XI concedeix a Mossèn Ghika el títol de Protonotari apostòlic; lhumil sacerdot esdevingué Monsenyor Ghika. Ara, el seu apostolat el portarà al Japó i a lArgentina, segons les circumstàncies. El setembre de 1939, va obtenir el permís de lArquebisbe de París per establir-se a Romania, on aflueix una allau de refugiats polonesos, fugint de locupació soviètica o alemanya. A Bucarest, Monsenyor Ghika, continuarà una activitat inesgotable al costat dels refugiats, malalts, presoners, víctimes dels bombardeigs. Incapaç de posar remei a tot el patiment, tractarà de fer entendre que el dolor és, abans que res, una porta oberta a la visita de Déu, una visita segura.
El seu apostolat sestén, també, cap al clergat ortodox, per mitjà de conferències, que fan conèixer el catolicisme i lEsglésia Catòlica-greco-romanesa, nascuda lany 1698 amb lActa de la Unió de lEsglésia Ortodoxa de Transilvània amb Roma; el 23 de març de 1991, Sant Joan Pau II qualificava aquesta unió com un esdeveniment feliç i beneït. LEsglésia Catòlica-greco-romanesa conserva la Litúrgia del ritu grec, celebrat en llengua romanesa. El 1948, abans de la persecució comunista, hi havia sis bisbes, 1700 sacerdots, 2500 llocs de culte i més dun milió i mig de fidels. Avui dia, aquesta Església coneix un cert renaixement.
Sota lestrella vermella
Lexèrcit soviètic va entrar a Romania el mes dagost de 1944 i, poc a poc, un règim comunista pren lloc; una República popular serà proclamada el desembre de 1947. Lany següent, Stalin decreta la infeudació de lEsglésia Ortodoxa i la supressió de lEsglésia Greco-catòlica, la qual haurà dadjuntar-se al patriarcat ortodox romanès. El 1948, es treu la moneda sense cap compensació; serà la ruïna total dels propietaris i pensionistes; la fam és la reina. La família del Príncep Dimitri Ghika marxa cap a lexili. El nostre heroi, però, no es resigna a abandonar els cristians romanesos perseguits: Si Déu em vol aquí, aquí em quedaré, va dir, conscient del destí que més dhora o més tard lespera.
Expulsat del seu domicili, que fou saquejat, i, després, de lHospital de Sant Vicenç de Paül, Monsenyor Ghika es refugia en unes golfes i continua el seu apostolat, consolant, convertint i batejant, malgrat lestricta vigilància de la policia. Rep molts ortodoxes a lEsglésia Catòlica, mentre que els bisbes i sacerdots catòlics van sent detinguts un rere laltre. També va batejar molts israelites. Com que salimenta poc, la seva salut es deteriora significativament. Però, inflamat per la caritat, posa en pràctica aquell consell que ell mateix donava: és sobretot quan hom se sent aixafat sota una pesada càrrega que pot anar a consolar les penes dels altres. Donar-se en aquests moments, quan ja no hi ha res, quan dintre de si mateix no hi queda res, és donar realment una mica de Déu... i trobar-lo .
Crec més en la teva bondat
El 18 de novembre de 1952, el criden a la capçalera dun moribund, i, pel camí, dos policies vestits de paisà lobliguen a pujar en un cotxe i se lenduen a una presó militar, on daltres sospitosos, sacerdots i laics, vindran lendemà a fer-li companyia; tots plegats acusats despionatge al servei del Vaticà! Monsenyor Ghika shi quedarà tancat gairebé un any, amb la seva robeta interior al damunt i sense poder-la canviar. Durant els interrogatoris nocturns (més de vuitanta) el sacerdot serà copejat i torturat fins al punt de perdre temporalment la vista i la oïda. En el seu cor, el màrtir repeteix: Senyor, crec més en la teva bondat que en la mateixa realitat que em fa patir, més que en la meva tortura. Canviant de mètode, els botxins li prometen la llibertat si vol renunciar a la unió amb Roma i convertir-se en un sacerdot de la pau, col·laborador del règim: va rebutjar-ho amb fermesa.
En una conversa sobre el patiment, va dir: hom pateix proporcionalment al seu amor. La capacitat de sofriment en nosaltres és la mateixa que la capacitat destimar. Déu, però, a la nit no deixa de veure els seus fills. És el gran vigilant de totes les nits, les nits de la carn, de la intel·ligència, del cor; totes les nits del mal, la foscor de les quals cau en qualsevol moment sobre la humanitat adolorida. Qui pot dir amb quin amor Déu te cura de nosaltres? Aquest amor té un nom i una qualitat, sen diu: lAmor Infinit.
Fidel a les preferències divines fins al martiri
El 24 doctubre de 1953, Monsenyor Ghika, octogenari, és presentat davant els seus jutges. Allí, el tenen dempeus, irreductible, pesant menys de 50 kg per una alçada d 1,76 m. Després dun simulacre de judici, és condemnat a tres anys de presó. El porten a un calabós que goteja dhumitat, on ja shi troben 240 detinguts; es tracta de la insalubre presó de Jilava. Alguns companys de detenció li oferixen roba, tots però, safanyen per anar al seu costat i aprofitar-se del seu ministeri. Predica, comparteix els seus records, aconseguint així encendre una mica dalegria en els rostres que lenvolten. Va escriure: si saps assumir el dolor dels altres, el Senyor sen durà el teu, el farà seu i el convertirà en operari de salvació. Benaurats els qui estimem Déu, perquè no pensaran mai en preguntar-se si són feliços o no. Cada dia, resa el rosari i ensenya als seus companys a esgranar-lo amb alegria, en companyia de Maria; un rosari humà i al mateix temps diví, que és la imatge de la nostra vida: el rosari de la nostra salvació, fet amb els grans de les nostres proves diàries i dels nostres triomfs. Li agrada donar la meitat de la seva precària ració alimentària als altres presos. Sovint, els parla sobre el significat del sofriment: si Déu ens ha portat aquí, és per perdonar els nostres pecats i poder sortir millors. Encara que Monsenyor Ghika no pugui celebrar Missa, aquesta sinistra masmorra no deixa de convertir-se en una església... Els guardians no podien entendre don podia sortir lalegria i la pau que il·luminaven aquelles cares. Un testimoni recorda: va ser lhome en qui vaig veure la veritable llibertat. En aquest grau, no lhavia vist en cap daltre. Per a ell, les parets de la presó no existien. Era lliure, perquè feia la voluntat de Déu.
Labsència daire pur del calabós, la manca dhigiene bàsica i lalimentació, el terrible fred hivernal de 1953-54 minven les seves forces, però no el seu coratge. El gener de 1954, el presoner Ghika està classificat com a inútil i transferit a la infermeria, on sapaga lentament amb la pregària als llavis. Deia: Senyor, no mabandoneu. Mabraço al vostre amor per superar lodi dels meus enemics... Ofereix la seva vida per lEsglésia i per Romania. El 17 de maig, sen va anar amb el Senyor. La nostra mort, havia escrit, ha de ser lacte més important de la nostra vida, però només Déu ho pot saber...
En el seu viatge a Romania, el 8 de maig de 1999, Sant Joan Paul II va celebrar una Missa segons el ritu bizantí-romanès; a la seva homilia, va dir: sóc aquí per fer-vos homenatge, fills de lEsglésia Catòlica, que durant tres segles, a costa dextraordinaris sacrificis testimonieu de la vostra fe en la unitat. Vinc per expressar-vos lagraïment de lEsglésia Catòlica... Heu donat testimoni de la veritat que allibera...Vinc del cementiri catòlic daquesta ciutat: he invocat els vostres màrtirs coneguts i desconeguts, perquè intercedeixin per vosaltres davant el Pare del Cel.
Catorze anys més tard, el 31 dagost de 2013, Monsenyor Ghika fou beatificat a Bucarest on es va fer també memòria dels fidels i altres bisbes romanesos catòlics víctimes de la persecució ideològica. Tots plegats varen morir a la presó o a lexili, sense haver renunciat a la seva fe.
Ara, per a tots aquests màrtirs, ja no hi ha ni reixes ni parets. Gaudeixen per sempre daquella perfecta i segura llibertat que els dóna la visió de Déu, cara a cara. Que intercedeixin, doncs, per nosaltres, per merèixer com ells, trobar aquesta felicitat infinita a la qual tots aspirem...
I, en aquest mes, propera ja la Festa del Nadal, de tot cor li desitgem a Vostè unes felices Festes i un any nou ben ple de les benediccions del Cel.