En un Estat que garanteix la llibertat de religió i on aproximadament el 80% de la població afirma ser cristiana, com pot passar que una persona sigui assassinada per la seva fe en Jesucrist ? Fa uns anys, però, a Sud-àfrica, Benet Daswa, un fervent catòlic, s’hi va tenir que topar, fins a deixar-hi la vida. L’assassinat va tenir per causa aquella manera de pensar dels seus conciutadans, els quals atribueixen les catàstrofes, les malalties i la mort, no al joc de causes naturals, sinó a la presència d’esperits malignes manipulats per éssers humans. Aquest pare de família va ser beatificat el 13 de setembre de 2015. Durant la cerimònia de beatificació, el cardenal Angelo Amato assenyalava : « En Benet és una benedicció per a tota l’Església, per a Sud-àfrica, per a tota l’Àfrica. El seu nom Tshimangadzo en la llengua zulú, significa “miracle ” i efectivament va ser una veritable meravella de Déu. L’Esperit Sant va transformar aquest jove sud-africà en un autèntic heroi de l’Evangeli, com aquells primers màrtirs de l’Església que van defensar amb valentia la seva fe perdonant als seus enemics ».

Benet Daswa va néixer el 16 de juny de 1946 a Mbahe, petit poble de la província de Transvaal. La regió va ser primerament evangelitzada per missioners protestants, després per catòlics, majoritàriament irlandesos. El registre d’estat civil menciona el nounat de la següent manera : Tshimangadzo Samuel Daswa Bakali. Samuel, és un nom cristià requerit per l’administració anglesa, Daswa, el nom de la família i Bakali, el del clan Lemba. Després d’ell, els seus pares, Petrus i Ida, van donar a llum a quatre fills més. La família practica la religió animista tradicional ; aquesta creença atribueix una ànima a tots els fenòmens naturals, practica el culte als avantpassats i, de vegades, l’espiritisme. La família és agropecuària, però el pare també treballa en els oficis de construcció i de la fusta, cosa que li permet augmentar els escassos ingressos de la granja. « El nostre pare, afirma una de les noies, ens va demostrar que havíem de treballar molt per guanyar-nos la vida. Al mateix temps, ens va inculcar que ens havíem d’estimar i fins i tot estimar els nens que no eren de la família ». « En Benet, deia sovint la senyora Daswa, és un fill sempre obedient i respectuós, el seu pare se l’estima particularment ».

La mare de Benet, sempre generosa i afectuosa, és el veritable cor de la llar. Ajuda a les feines del camp, sap fer cervesa i ven roba de segona mà, tot plegat per a tirar endavant la família. Després de la seva conversió al catolicisme, seguint el seu fill, serà molt fervent en la seva fe ; és una dona senzilla i humil que sempre té el desig d’ajudar les persones amb dificultats. Quan els seus fills es queixen que no en tenen prou per menjar, respon : « El poc que tenim l’hem de compartir amb els que ho necessiten encar més que nosaltres ». El germà d’en Benet resumeix així l’esperit de la família : « Benvinguda a tothom ! I si no tenim prou llits, deixarem els nostres per a cedir-los als hostes : aquesta és una característica de la nostra cultura. Si no tenim prou menjar, el que tinguem serà per als amfitrions i menjarem el que quedi. A la nostra cultura, els hostes mengen sempre els primers. » 

Una negativa sense ambigüitats

Abans d’escolaritzar-se, el noiet va tenir cura del ramat de casa i a més a més, el seu pare el va iniciar al cultiu de fruites i verdures, proporcionant-li un petit tros de terra al costat de la finca familiar. El 1957, va començar l’escola primària. Del 1962 al 1965, va estudiar en una altra escola, dirigida per l’Armada de Salvació, i el 1968 va completar els seus estudis en una escola superior. L’any 1970, després d’haver seguit una formació especial, va rebre el diploma de professor. Durant aquests anys d’estudi, el recolza el seu oncle, Franck Gundula, que treballa a Johannesburg. En contactar amb un amic catòlic, l’estudiant comença a entreveure la bellesa i la veritat de la fe. Un catequista que reuneix un grup de catecúmens cada diumenge sota una figuera, li ensenya els conceptes bàsics. Després de dos anys d’instrucció, el jove va ser batejat el 21 d’abril de 1963 pel pare Agustí O’Brien. Pren el nom de Benet perquè aprecia la vida del patriarca dels monjos d’Occident, de qui adopta el lema : “Ora et labora ” (prega i treballa) ; tres mesos després, el 21 de juliol, va rebre la confirmació. En Benet ​​llavors se’n va a veure a Mossèn Patrick (Paddy) O’Connor que es converteix en el seu director espiritual. « Va arribar a la missió, diu aquest últim, a la recerca d’una feina ; sense poder oferir-li res, li vam proposar ajuda econòmica per acabar els estudis. Es va negar i ens va dir que aniria a Sibasa per veure si hi podia trobar feina. Allà és contractat per a fer la neteja d’un hospital. Un dia, però, després d’haver-li preguntat quina era la seva religió, el seu empresari li va dir que, si volia mantenir el seu treball, havia de deixar l’església catòlica i unir-se a la seva pròpia religió. Benet s’hi oposa amb una negativa immediata i sense ambigüitats. Com a conseqüència, va tornar a la missió, continua dient Mn. Patrick, i aquesta vegada va acceptar els diners. Li vaig dir que si volia retornar-nos-los més tard, estaria bé. Ho va fer, i amb els interessos. »

La fidelitat d’en Benet als seus compromisos, sota els efectes de la gràcia de l’Esperit Sant, és un exemple d’aquest heroisme cristià que sant Joan Pau II descrivia així : « hi ha un ‘testimoni’ coherent que tots els cristians han d’estar preparats a assumir, fins i tot a costa de patiments i durs sacrificis. De fet, en front de les moltes dificultats que la fidelitat a l’ordre moral pot provocar en tot moment, el cristià és cridat, amb la gràcia de Déu implorada en la pregària, a un compromís de vegades heroic, recolzat en la virtut de força, per la qual –tal com ho ensenya sant Gregori el Gran– fins i tot podrà arribar a estimar les dificultats d’aquest món, a causa de les recompenses eternes » (Encíclica Veritatis splendor, 6 d’agost de 1993, núm. 93). Si algú vol caminar darrere meu, deia Jesús, que es renuncii a ell mateix, que agafi la seva creu i em segueixi. Doncs qui vulgui salvar la seva vida la perdrà ; però qui perdi la vida per mi i per l’Evangeli la salvarà (Mc 8, 34-35).

Content de poder treballar

Ara ja com a professor, en Benet considera que la seva tasca és una autèntica vocació : « Va triar aquesta professió, afirma la seva germana, perquè estimava els nens i volia preparar-los per fer-ne persones responsables ». Primer va ensenyar en una escola primària. El 1973 va obtenir un diploma superior estudiant per correspondència. Com a mestre, sap inculcar als alumnes la bona educació : respecte mutu, respecte de les lleis i dels ancians, però també de la veritat. Particularment sensible a la situació dels nens de les famílies més pobres, els permet treballar al seu hort i els paga perquè puguin comprar llibres i uniformes escolars, o simplement per a poder continuar els estudis. Convençut que els nens haurien d’acostumar-se a treballar i a no dependre de les distribucions gratuïtes, els diu : « Si feu alguna cosa sense estar-hi obligats, això us donarà un gran goig ».

« La persona que treballa, escriu el papa Francesc, sigui quina sigui la seva tasca, col·labora amb Déu mateix i es converteix en una mena de creador del món que ens envolta. La crisi del nostre temps, que és una crisi econòmica, social, cultural i espiritual, pot representar per a tots una crida a redescobrir el valor, la importància i la necessitat del treball per donar a llum una nova ‘normalitat’ on ningú no està exclòs. La fusteria de sant Josep ens recorda que el mateix Déu fent-se home no va menysprear la feina » (Carta apostòlica Patris Corde, 8 de desembre de 2020, núm. 6).

En primer lloc, una pregària

Curiosament, el nostre heroi no vol que les seves bones obres es coneguin : de fet, proporciona discretament ajuda econòmica als pares d’alumnes que realment ho necessiten. Visita les famílies els fills de les quals ja no volen assistir a l’escola. « Els nens són la llum del futur, diu. Hem de fer tot el possible perquè rebin una bona educació ». Havent esdevingut director de l’escola de Nweli, el 1978, fa construir cinc aules addicionals. També introdueix el costum dels uniformes escolars ; inaugura un hort i menjadors escolars, sense oblidar la promoció de totes les formes d’esport, les classes de música i cant fins i tot per la gent del poble… Per als nois, crea un equip de futbol, ​​però se’n allunya quan els jugadors volen utilitzar substàncies dopants ; aleshores n’hi forma un altre que respecti més la salut i l’honestitat. També es nega a portar amulets destinats a garantir la victòria. A l’escola és un director exigent que espera, tant dels seus alumnes com dels professors, una conducta professional i moral impecable. Tots plegats formen un grup solidari : en les dificultats, poden comptar amb ell i amb els altres per a trobar ajuda. El director insisteix en la puntualitat, sobretot per part dels professors : « Si volem obtenir disciplina dels nois, hem de ser disciplinats nosaltres mateixos, honrats en el treball i no sortir de l’escola abans del temps previst ». Un dia, un mestre es va saltar aquesta instrucció : en Benet el va anar a buscar amb el cotxe i el va tornar a l’escola perquè preparés adequadament les lliçons de l’endemà ; després el va conduir ell mateix a la seva destinació. Havent esdevingut membre de la Unió de Professors del Transvaal, va ser elegit secretari de la secció local. El nou funcionari comença les reunions de la Unió amb una pregària, amb el risc de fer-la tot sol si ningú la vol fer ; no és home a cedir al respecte humà, es comporta en públic segons la seva fe, sense cap mena, però, de proselitisme.

Després de la mort del seu pare, Benet, com a primogènit, proveeix les necessitats familiars a través del seu treball, cosa que permet a molts dels seus estudiar. Al seu poble, és respectat per la seva honestedat i integritat. El 1974 es va casar amb Shadi Éveline Monyai (morta el 2008) ; la parella tindrà vuit fills. Sobrepassant els costums ancestrals, s’exposa a la burla de molts, anant personalment a buscar aigua al riu, rentant els bolquers de les criatures i ajudant la seva dona en les tasques domèstiques ; ensenya als seus fills a fer el mateix. La igual dignitat dels dos cònjuges no és per a ell teòrica. « Els homes, deia, no haurien d’esperar tot tipus de servei personal de les seves dones, doncs ja en tenen prou amb les seves tasques domèstiques ». El seu comportament és tan inusual que alguns arriben a afirmar que està embruixat. Per la seva família, ell mateix construeix una casa de maó. Les seves relacions amb els seus fills són molt cordials. El seu gran, que llavors era a l’institut, recorda la seva última entrevista abans de la tragèdia : « Em va conduir a l’escola de Sant Brendan i vam mantenir una llarga conversa. Després vam resar junts i ens vam abraçar ».

Responsabilitat personal

La fe en Jesucrist és, per a Benet Daswa, la font de la qual s’ha de nodrir la vida de la família perquè pugui convertir-se en una autèntica “església domèstica” (cf. CCC, núm. 1656). « Ens va ensenyar el Rosari, la lectura de la Bíblia i com seguir la missa, afirmava una de les seves filles. Ens va animar a participar en activitats juvenils de la parròquia i a pregar en família ». La cunyada d’en Benet recorda : « El que vaig veure en les relacions entre els membres de la seva família, va ser exemplar. Va ensenyar als nens a no menjar abans de la benedicció i a dir les gràcies després de l’àpat, a resar al matí en aixecar-se i a l’hora d’anar a dormir ». Un catequista que va tenir el privilegi de ser rebut pels Daswa va dir : « Abans d’anar a dormir, la família es va reunir. El pare va llegir un fragment de la Bíblia ; després tots vam cantar i vam recitar l’acte de contrició, el pater i l’Ave Maria. Benet i Éveline van saber transmetre la fe als seus fills, era una responsabilitat que no volien deixar a ningú ». De manera més general, Benet organitza reunions d’intercanvi i amistat. Per Nadal, tothom es reuneix i tothom rep un petit regal. Prenen els àpats al seu torn un cop en cada família.

« Els pares han de ser els principals educadors dels seus fills… Dins de la família, els genitors són, amb la paraula i l’exemple, els primers anunciadors de la fe, per als seus fills i estan al servei de la pròpia vocació de cadascú i sobretot de la vocació religiosa » (CCC, núm. 1653 i 1656).

Tota la vida de Benet, tant privada com pública, està influenciada per la seva relació amb Crist. Molta gent queda impressionada quan veu que el director ajuda a la seva dona en les feines de la casa o treballa a l’hort com ho faria un quelcom pagès. Un dia ve a consultar-lo un company seu promogut a un càrrec directiu. « Comencem amb una oració », li diu Benet, obrint la seva Bíblia ; llegeix uns versets i després demana a Déu que els guie durant aquesta reunió. « Sigues humil, li diu llavors. Un director d’escola hauria de ser humil, amb el seu personal, amb els seus alumnes, amb els pares… » Poseu humilitat en les relacions entre vosaltres, demanava sant Pere als primers cristians (1 Pe 5, 5).

Benet també participa en la missió de catequista. Sor Àngela, coordinadora de catecismes a la parròquia, queda molt impressionada per la santedat de la vida d’aquest home extraordinari : « Jo arribaria a dir que tot en ell era cristià… No parlava gaire de la seva fe, però la vivia profundament i en silenci ». La vida espiritual d’en Benet es nodreix de l’oració i de la recepció freqüent dels sagraments. De vegades dirigeix ​​la reunió dominical en l’absència de prevere ; a més a més, pertany a un petit grup de cristians que es reuneixen a casa seva, per a resar el Rosari i compartir la Paraula de Déu. Als seus ulls, la difusió de l’Evangeli ha de passar per parròquies fortes i animades. Quan s’estableix un consell parroquial, és elegit president i convida aquells que poden, en particular els professors remunerats per l’Estat, a contribuir al manteniment dels sacerdots i catequistes. Va participar en la construcció de l’església de Nweli, dedicada a l’Assumpció de Maria, patrona de Sud-àfrica. Aleshores se’l va veure transportar pedres i altres materials amb el seu cotxe. Gràcies a la seva influència, els joves de la regió accepten participar en l’obra. També se’l critica per haver prioritzat aquest edifici en lloc d’una més valuosa construcció de la seva pròpia casa. Les activitats benèfiques ocupen el seu temps lliure : visites a malalts i pobres, però també a catòlics que han abandonat la pràctica religiosa. La seva caritat no es limita només als cristians. Quan se li demana que intervingui en les disputes domèstiques, comença reunint la seva pròpia família i demana oracions per la parella en conflicte. « En alguns casos greus, declararà la seva filla, fins i tot ens va convidar a dejunar. Sovint, la seva intervenció aconseguia restaurar la pau ».

Un rebuig comprometent

Amb un gran interès per la vida social, Benet és també el secretari del consell tradicional del poble. El cacic local agraeix els seus consells i li demostra la seva estima. La forma de vida de Benet, en no amagar mai la seva fe, li val, però, grans enemics. El condemnaven per haver abandonat les tradicions animistes i haver abraçat la fe cristiana, identificada amb la mentalitat occidental. El seu clar rebuig de la bruixeria tradicional li atrau fortes enemistats al consell del poble ; li tenen enveja pels seus èxits que atribueixen a una altra bruixeria, així com la fertilitat de la seva finca… En els anys anteriors a la mort de Benet, hi va haver un augment de delictes relacionats amb la superstició, especialment a la regió del nord-est de Sud-àfrica.

« Totes les pràctiques de màgia o bruixeria per les quals hom pretén domesticar els poders ocults per posar-los al seu servei i obtenir un poder sobrenatural sobre els altres, encara que sigui per proporcionar el benestar, són greument oposades a la virtut de religió, afirma el Catecisme de l’Església Catòlica. Aquestes pràctiques són encara més reprovables quan van acompanyades d’una intenció malèfica implicant la intervenció d’entitats diabòliques. Portar amulets és també reprovable. L’espiritisme implica sovint pràctiques endevinatòries o màgiques. Així doncs, l’Església adverteix els fidels que tinguen cura de no caure en aquestes pràctiques. Recórrer a l’anomenada medicina tradicional no legitima cap invocació de poders malèfics ni l’explotació de la credulitat de la gent » (CEC, n° 2117).

Uns cèntims d’euro

Entre novembre de 1989 i gener de 1990, un llamp va impactar i va incendiar diverses cases del poble d’en Benet. Els « savis » afirmen que això no és natural i que hi ha bruixeria. Alguns dirigeixen la sospita cap al mestre cristià. Per assegurar-se’n, el consell del poble decideix consultar a un xaman famós i es convida a cada cap de família a participar en el pagament dels seus serveis. Benet es nega a pagar la suma sol·licitada, 5 rands, menys de 50 cèntims d’euro. Intenta explicar al líder i als seus consellers que els llamps i les tempestes són fenòmens naturals, que la recerca de culpables segurament conduiria a l’assassinat de persones innocents i que, per la seva fe en Jesús, no pot acceptar aquesta decisió. Un insinua llavors que aquesta negativa constitueix un indici de la seva culpabilitat. Conscient del perill, Benet demana als seus amics que resin per ell ; el diumenge abans del seu assassinat, passa un temps especialment llarg a l’església resant amb la seva Bíblia. El 25 de gener de 1990, durant una tempesta d’una excepcional violència, diverses barraques de palla van ser destrossades. El dia 28, el cacic convoca un consell on es discuteix la qüestió dels llamps, en l’absència del secretari. Tot seguit es decideix recollir la suma necessària per anar a consultar el xaman. Informat, en Benet reitera la seva negativa a contribuir-hi.

El 2 de febrer, festa de la Presentació de Jesús al temple, Benet condueix al metge la seva cunyada amb el seu bebè malalt. A la seva tornada, un jove, que duia una gran bossa de productes vegetals, li demana que si el pot dur a casa amb el cotxe. Després de deixar-lo allí on anava, Benet, a la caiguda de la nit, es dirigeix ​​cap al seu poble ; en el trajecte, troba un tronc d’arbre i grans pedres que li bloquegen el pas. Baixa del cotxe i es topa amb uns joves que comencen a lapidar-lo. Ferit i ensangonat, intenta refugiar-se en una casa, però ha de sortir-ne perquè els seus atacants amenacen els propietaris amb calar-hi foc. Llavors, vanament intenta dialogar ; els fanatitzats, només li concedeixen uns moments per a resar. Mentre estava resant de genolls, un dels joves el colpeja amb un gros bastó que li trenca el cap. Un altre li aboca aigua bullint. Així va morir, als quaranta-cinc anys, aquest laic exemplar.

Durant la beatificació de Benet Daswa, en l’esglesia de Nweli, la que ell mateix havia ajudat a construir, Mons. Rodrigues, bisbe de la diòcesi de Tzaneen, va remarcar : « Benet vivia amb un esperit de llibertat fonamentat en la llibertat de Jesucrist. La fe el va alliberar de la por a la bruixeria, als esperits malignes i a les forces obscures. En realitat, la seva vida i mort testimonien que la bruixeria i totes les formes d’endevinació no tenen sentit i són una càrrega que esclavitza la ment humana, sovint condicionada per la por i la ignorància. » La llibertat és en l’home, una força de creixement i de maduració en la veritat i en la bondat. L’elecció de fer el mal és un abús de la llibertat i condueix a l’esclavitud del pecat (cf. Rom 6,17). La llibertat arriba a la seva perfecció quan s’ordena al bé, a Déu. Jesucrist va venir a mostrar-nos el camí cap a la veritable llibertat. És important donar-ne testimoni mitjançant la nostra fidelitat a l’Evangeli : « La fidelitat dels batejats és una condició primordial per a la proclamació de l’Evangeli i per a la missió de l’Església al món. Per tal de manifestar davant els homes la seva força de veritat i resplendor, el missatge de salvació s’ha d’autentificar amb el testimoni de la vida dels cristians» (CCC, núm. 2044). Que el beat Benet Daswa ens obtingui la gràcia de donar testimoni de Crist amb tota la nostra vida, de manera que Déu sigui glorificat en totes les coses !