Carta espiritual

«La Creu de Crist! En la seva constant florida, l'arbre de la Creu produeix sempre renovats fruits de salvació. És per això que els creients, posen la seva mirada confiada en la Creu, extraient del seu misteri d'amor, la valentia i la força necessàries per a seguir les petjades de Crist crucificat i ressuscitat. Així, el misteri de la Creu, ha niat en el cor de tants homes i dones, transformant llur existència. Un eloqüent exemple d'aquesta extraordinària renovació interior és l'experiència espiritual d'Edith Stein. Una jove que, en la recerca de la veritat i gràcies a la silenciosa labor de la gràcia de Déu, ha arribat a ser una santa i una màrtir. Es tracta de Teresa Beneta de la Creu que, des de d'alt del cel, ens repeteix les paraules que van marcar la seva existència: Déu me'n guard de gloriar-me de res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist (Ga 6, 14)» (Homilia del Papa Joan Pau II amb motiu de la canonització de Santa Teresa Beneta de la Creu, l'11 d'octubre de 1998).

Edith Stein va néixer el 12 d'octubre de l'any 1891 a Breslau (avui Wroclaw, a Polònia), en una família jueva. Quan tenia tres anys el seu pare mor sobtadament. La seva mare assumeix llavors, amb valentia, la gerència d'una important empresa de fusta i alhora, segueix dedicant-se amorosament a l'educació dels seus set fills. Era una dona fidel a les pràctiques de la sinagoga i per tant, model indiscutible per a tota la família. «Podíem veure, amb l'exemple de la nostra mare, –escriurà Edith– l'autèntica manera de comportar-nos. Quan deia d'alguna cosa que era pecat, aquest terme expressava el súmmum de la lletgesa i de la maldat, i a nosaltres ens deixava torbats». No obstant això, els fills d'aquella dona exemplar no compartiran la seva profunda inclinació al judaisme i, ben prompte, els germans grans d'Edith participen, únicament per amor filial, a les festes religioses de la família.

Una il·lusió d'autonomia

Des de la seva adolescència, Edith és atea. Anys desprès diu que «ben conscient i intencionadament, va perdre el costum de resar». Tenia catorze anys; volia ser ella mateixa; l'única preocupació era reafirmar la seva pròpia llibertat davant les opcions de la vida. Aquesta il.lusió d'independència total de l'home respecte de Déu, avui dia és molt freqüent. Joan Pau II diu que això té el seu origen en els nostres primers pares: «El llibre del Gènesi descriu d'una manera força expressiva la condició de l'home, quan relata que Déu el va situar al jardí de l'Eden en el centre del qual es trobava l'arbre de la ciència del bé i del mal (2, 17). El símbol resulta evident: l'home no estava en condicions de comprendre i decidir per si mateix el bé i el mal, sinó que havia de remetre's a un principi superior. La ceguesa de l'orgull va fer creure als nostres primers pares, en una autonomia intel.lectual absoluta, per la que podien prescindir del coneixement que ens ve de Déu (Encíclica Fides et ratio, 22, 14 de setembre de 1998). Aquesta il.lusió d'autonomia és errònia, perquè l'home, creat per Déu, depèn sempre d'Ell. Reconèixer la total dependència de la criatura respecte al seu Creador és una font de saviesa i de llibertat, de goig i de confiança. Al final d'una llarga recerca, Edith Stein arriba al convenciment de que només aquell que s'uneix a l'amor de Crist arriba a ser realment lliure.

La set de la veritat

Edith va aconseguir obrir-se camí a poc a poc fins la plena llum, mitjançant els estudis de filosofia i un culte exigent per la veritat. «La set per la veritat –diu– va ser per a mi l'única pregària». I escriurà: «Qui busca la veritat, conscient o inconscientment ja està buscant a Déu». En la seva recerca de la veritat sobre l'home, Edith es llança a l'estudi de la psicologia. Decebuda per l'escepticisme regnant, entra a l'escola del pensament del filòsof Husserl, que parteix del principi de que la veritat és necessària, immutable i eterna, i imprescindible per la intel.ligència. L'opinió contrària, la que pretén que la veritat depengui de la persona que pensa, li sembla una tendència malsana i aberrant. En el nostre temps, el Concili Vaticà II ens recorda que «la intel.ligència és capaç d'arribar amb tota certesa a la realitat intel.ligible, malgrat que, com a conseqüència del pecat, es trobi parcialment feble i enfosquida» (Gaudium et spes, 15). Però, tot i la gran estima que Edith sent per la ciència, una vegada convertida al cristianisme, reconeix que «el cor de l'existència cristiana no es troba en la ciència sinó en l'amor» (cf. Joan Pau II, homilia en la beatificació d'Edith Stein, 1 de maig de 1987).

En la recerca de la veritat, uns esdeveniments li són molt providencials. El novembre de l'any 1917, un dels seus amics i col.laborador de Husserl, el professor Reinach, mor en la guerra. Era d'origen israelià i havia rebut el baptisme en una confessió protestant un any abans, junt amb la seva esposa, la qual es convertiria al catolicisme alguns anys després. La vídua de Reinach sol.licita l'ajut d'Edith per a classificar els escrits filosòfics del seu marit. Testimoni com havia estat de la intimitat i de la felicitat dels esposos Reinach, la jove Edith tem que la seva amiga estigui molt afectada pel dolor. No obstant, aquesta dona enfortida per la seva fe en Crist, havia acceptat compartir els sofriments del Salvador en la Passió, i això l'envaeix d'una profunda pau. La Creu, en el més íntim del seu ésser l'ha ferida, però l'ha guarida al mateix temps. Edith, que la veu transformada per aquella prova, se sent colpida per una impressió inesborrable, encara que no mostri els sentiments que la torben. Quan ja era carmelita, li va confiar el següent a un sacerdot: «Va ser llavors la meva primera trobada amb la Creu, amb la força divina que comporta la seva acceptació. L'Església, nascuda de la Passió de Crist i victoriosa de la mort, se'm va presentar per primera vegada d'una manera ben visible. Des d'aquell mateix instant, va cessar la meva incredulitat, i el judaisme es va esvair per a mi, mentre s'alçava en el meu cor la llum de Crist, la llum captada en el misteri de la Creu. Aquest va ser el motiu pel qual, quan vaig prendre l'hàbit del Carmel, vaig voler afegir al meu nom el de la Creu».

Quan arriba l'hora

Un dia, per pur interès intel.lectual, es compra el llibre «Els Exercicis Espirituals» de Sant Ignasi de Loiola. Impressionada per aquesta lectura, és a punt de convertir-se però li costa decidir-se a fer el pas decisiu. «El missatge de la fe arriba a moltes persones que no li donen acollida», escriurà al final de la seva vida, com si li costés arribar a comprendre el seu llarg període de vacil.lació.

«L'hora de la gràcia» arriba per fi durant unes vacances a casa d'uns amics, l'estiu de 1921. «Un dia –escriu–, va anar a parar a les meves mans, per casualitat, una obra imponent que duia per títol «Vida de Santa Teresa (de Jesús), escrita per ella mateixa». Vaig començar a llegir i tot seguit em vaig sentir captivada, sense poder posar fi a la lectura fins acabar-la. Tancant el llibre, em vaig dir: aquí està la veritat!». Immediatament, compra un catecisme catòlic i un missal, estudiant-los i assimilant-los en poc temps. Aquestes són les impressions que va rebre després d'entrar per primera vegada en una església: «Res em va semblar estrany, perquè gràcies al que havia estudiat entenia les cerimònies fins i tot els mínims detalls. Un sacerdot de venerable aspecte va pujar a l'altar i va celebrar el Sant Sacrifici amb profund fervor. Després de la Missa, vaig esperar que el celebrant acabés l'acció de gràcies... El vaig seguir a la rectoria i li vaig demanar que em bategés».

El rector respon, una mica confús, que per a ser admesa a l'Església és necessària una preparació. Edith insisteix, i el sacerdot es veu obligat a comprovar immediatament els seus coneixements sobre la fe. Després d'una llarga conversa, el rector, ple d'admiració pel treball que la gràcia havia realitzat en aquella ànima, assenyala sense tardança la data del baptisme per al primer dia de l'any 1922. En record de la lectura que havia decidit la seva conversió, Edith tria com a nom de baptisme el de Teresa.

Què dirà la seva mare, una jueva exemplar? Edith vol anunciar-li ella mateixa la seva decisió, dient-li simplement, de genolls: «Mamà, sóc catòlica». Per primera vegada en la seva vida, la jove veu plorar la seva mare; ambdues tenen el cor destrossat, però romanen profundament unides. Per amor filial, Edith es queda durant sis mesos amb la seva mare, acompanyant-la a la sinagoga, on va comprenent, cada vegada millor, que l'Antic Testament arriba al seu ple significat en el Nou. El seu profund recolliment impressiona la mare, que diu: «Mai he vist resar ningú com ho fa Edith».

La veritable seguretat

En el moment de la instauració del Tercer Reich, l'any 1933, Edith ja és catedràtica a Munster. Una nit, a casa d'uns amics, sent parlar de persecucions massives de jueus alemanys. «De cop i volta –escriu –, em va donar clarament la impressió que la mà del Senyor s'abatia pesadament sobre el seu poble (el poble jueu), i que em convertia en partícip del destí d'aquest poble». Alguns dies després, mentre assistia a una cerimònia a la capella del Carmel de Colònia, un sacerdot comenta la Passió del Salvador. «Des del meu interior em vaig dirigir al Senyor –diu Edith –per a dir-li que jo sabia que era la seva Creu la que en aquell moment queia sobre el poble jueu. La major part dels jueus no ho comprenien, però aquells que sí ho comprenien, devien prendre la creu voluntàriament en nom de tots. Era el que jo estava desitjant. Li vaig demanar únicament que em mostrés de quina manera podia fer-ho. Quan va acabar la meditació, vaig tenir la certesa que se'm havia atorgat aquest favor, ignorant però, de quina manera em seria lliurada la Creu». Més tard li dirà a la mare superiora del Carmel: «El que més pot ajudar-nos no és l'activitat humana, sinó els sofriments de Crist. I jo aspiro a compartir-los».

Degut a la persecució, des d'ara, serà impossible que Edith pugui dedicar-se a l'ensenyança a Alemanya. «Gairebé em vaig sentir alleujada al veure'm inclosa en el destí comú –escriurà– però, evidentment, devia reflexionar sobre què havia de fer». Per poder prosseguir els seus treballs investigadors, li proposen ocupar un lloc a l'Amèrica del Sud, però ella ja ha decidit complir el seu vell somni: «Per ventura no era ja el moment d'entrar al Carmel? Feia ja gairebé dotze anys que el Carmel era el meu objectiu... Ara, ja em resultava penós continuar esperant. M'havia convertit en una estrangera en el món». Alguns anys abans havia ja demanat al seu director espiritual que li permetés entrar a l'Ordre del Carme però, per consideració a la seva mare i a causa de les seves importants activitats en l'ensenyament, el sacerdot ho havia rebutjat. Però ara, l'any 1933, les dificultats que impedien seguir la vocació d'Edith havien desaparegut: «Ara ja no resultava útil –escriu–. I segur que la meva mare hauria preferit veure'm en un convent d'Alemanya que en un col.legi a l'Amèrica del Sud». Una carta de 1931 mostra que no va prendre aquella decisió a la lleugera i que va haver de lluitar per trobar el seu camí: «És totalment natural que, abans de donar un pas decisiu, despleguem davant nostre tot el ventall de coses que abandonem, considerant el risc que correm. I ja, sense cap seguretat humana, hem de lliurar-nos totalment a les mans de Déu. Només llavors arribem a una millor i més profunda seguretat».

La família d'Edith desconeix la seva decisió. Poc a poc, Edith ho va confiant als seus germans i germanes, pregant-los que no revelin res a la seva mare; ella mateixa busca un moment propici per parlar-n'hi. L'ocasió es presenta el primer diumenge de setembre. Heus aquí l'emocionant relat fet per la pròpia Edith: «Em trobava sola a casa, al costat de la meva mare, asseguda i fent punt de mitja prop de la finestra. De cop i volta, ella em va fer la pregunta que tant temps havia esperat: «Què faràs a Colònia en aquest convent de religioses? –Viure amb elles!» La mamà no va deixar de tricotar i se li va embullar la madeixa de llana. Va intentar arreglar-la amb les seves mans tremoloses, i jo l'ajudava mentre continuàvem conversant. A partir d'aquell moment, la pau va desaparèixer de la família, i una pesada opressió planejava sobre la casa. De tant en tant, la meva mare intentava de nou fer una i altra pregunta, però només hi havia el silenci com a resposta. Els meus germans i germanes pensaven com la meva mare, però no volien fer créixer la seva pena... Aquella decisió d'entrar al Carmel era tan seriosa, tan carregada de conseqüències, que ningú podia assegurar amb certesa quin era el bon camí... Jo havia de fer aquell pas en la total foscor de la fe».

Per què va voler fer-se Déu?

Edith acompanya per última vegada la seva mare a la sinagoga el 12 d'octubre. Al retorn, la mare li pregunta: «No és veritat que el sermó ha estat meravellós? –Clar que si, mamà. –Així que també podem ser pietosos sent jueus, no? –Sens dubte, si no hem après a conèixer una altra cosa. –I per què has après una altra cosa? No és que vulgui retreure-li res a Jesús. Potser sí que ha estat un ésser molt bo, però per què va voler fer-se Déu?». Edith comprèn, pel to de la conversa, que encara no ha arribat el moment de donar resposta a aquesta pregunta, i prefereix fer un silenci. «Aquell dia –afegeix– hi havia molt moviment a casa nostra. L'un rera l'altre, els nostres convidats es van acomiadar. Finalment, em vaig quedar sola a l'habitació amb la meva mare que, tapant-se la cara amb les mans, es va posar a plorar. Em vaig posar al seu costat i vaig estrènyer suaument contra el meu pit aquell venerable cap de cabells grisos. Així vam romandre durant molt temps, fins que va decidir ficar-se al llit; aquella nit no vam poder dormir ni un instant».

El 15 d'octubre de l'any 1933, dia de Santa Teresa, Edith Stein entra al Carmel de Colònia, on rep el nom de Teresa Beneta de la Creu. Durant molt temps, les cartes dirigides a la seva mare no tenen resposta... Però després tornen els intercanvis regulars. El 14 de setembre de l'any 1936, festivitat de l'Exaltació de la Santa Creu, el mateix moment que Teresa Beneta de la Creu renova els seus vots, té un clar pressentiment: «La meva mare és al costat meu». Aquell mateix dia, per un telegrama s'assabenta de la mort de la mare, esdevinguda a la mateixa hora de la cerimònia. Poc temps després, Teresa Beneta de la Creu té el goig d'acollir la seva germana Rosa, que arriba a Colònia i la Rosa es reunirà amb l'Edith al Carmel l'any 1938.

Les ales dels àngels

Poc després, ambdues germanes són traslladades al Carmel d'Echt (Holanda), per evitar que fossin detingudes com a jueves i enviades a un camp de concentració; però el perill segueix existint. Teresa Beneta de la Creu referent a això, escriu el següent: «És bo recordar aquests dies que la pobresa consisteix fins i tot en veure'ns privades de la nostra clausura. Nosaltres ens vam comprometre a romandre en clausura, però Déu no s'ha compromès a deixar-nos sempre dins dels nostres murs. Ell no necessita d'això, perquè posseeix altres muralles amb les que protegir-nos... Si ens mantenim fidels a les nostres regles de clausura, encara que fóssim llançades al carrer, Déu enviaria els seus àngels per a agombolar-nos, i les seves ales ens envoltarien per a protegir-nos amb més seguretat que no pas les més gruixudes i les més altes muralles».

L'11 de juliol de 1942, els dirigents religiosos de les confessions cristianes d'Holanda envien un telegrama al comissari del Reich, en el que manifesten la seva oposició a la deportació de les famílies jueves. El 26 de juliol, és llegida en totes les esglésies del país una forta protesta en el mateix sentit. Els ocupants nacionalsocialistes reaccionen amb violència, detenint tots els jueus catòlics dels Països Baixos, inclosos els religiosos i les religioses. El representant de Hitler no manifesta cap dubte sobre la naturalesa repressiva d'aquella mesura: «Ja que els bisbes catòlics han pres part en aquest afer, tots els jueus catòlics seran expulsats a partir d'aquesta setmana. Qualsevol protesta resultarà inútil». El 2 d'agost de 1942, Edith i Rosa Stein són detingudes i internades en el camp de Westerbork (Holanda). Sembla ser que aquesta aturada a Westerbork va ser del 5 al 6 d'agost. En aquell camp hi ha mil dos-cents jueus catòlics, dels quals uns quinze són persones religioses. Un miler d'ells són deportats amb Teresa Beneta, durant la nit del 6 al 7.

Amb motiu d'aquells fets, el Papa Pius XII prepara en primer lloc una enèrgica carta de protesta contra la persecució dels jueus. Però, reflexionant sobre les pitjors repressions que el seu missatge corre el risc de provocar, renuncia a la protesta i comenta a una persona de la seva confiança: «Més val callar en públic i fer com abans en silenci, tot el que sigui possible per aquesta pobra gent» (cf. Pie XII, de Pascalina Lehnert, éd. Téqui, 1985). I així va ser com el Papa ho va disposar tot per a salvar els jueus (cf. Pie XII et la deuxième guerre mondiale, de Pierre Blet sj, éd. Perrin, 1997). Llavors de la guerra, eminents personalitats israelites van testimoniar que aquesta actuació va salvar la vida de moltes persones.

«Estic contenta de tot»

Teresa Beneta de la Creu aconsegueix enviar dos missatges al Carmel d'Echt. El primer no indica ni la data ni el lloc de procedència, i podem llegir en ell el següent: «Estic contenta de tot... El coneixement de la Creu solament es pot adquirir si se sent realment la Creu sobre les espatlles. En tenia aquesta convicció des del primer moment, i em vaig dir en el meu interior: «Ave Crux, Spes unica»; et saludo, oh Creu, la meva única esperança!»».

El segon missatge, datat el 6 d'agost i expedit des de Westerbork, barracot 36, esmenta el següent: «Demà al matí parteix el primer vagó cap a Silèsia o Txecoslovàquia... Fins ara he pogut resar perfectament bé».

Un testimoni que va tenir la sort d'alliberar-se llavors de la deportació, va escriure: «Entre els presoners que van arribar aquell 5 d'agost al camp de Westerbork, la Germana Beneta destacava entre tots, per la seva actitud afable i tranquil.la. Els crits, els laments, l'estat angoixant, de sobreexcitació dels nouvinguts eren indescriptibles. La Germana Beneta anava entre les dones com un àngel del consol, apaivagant unes i guarint-ne d'altres. Moltes mares semblaven haver caigut en un estat de prostració semblant a la bogeria, i no feien més que gemegar, com atordides, abandonant els seus propis fills. La Germana Beneta es va encarregar dels nens petits, rentant-los, pentinant-los, procurant-los-hi l'aliment i les cures indispensables. Durant tot el temps que va restar al camp, va dispensar al seu voltant una ajuda tan caritativa que encara ens commou». El Papa Joan Pau II explica l'origen d'aquesta gran caritat quan diu: «L'amor de Crist fou el foc que va encendre la vida de Teresa Beneta de la Creu... El Verb encarnat, ho fou tot per a ella» (Homilia de la canonització, 11 d'octubre de 1998).

La Santa havia escrit: « L'amor al proïsme és la mesura del nostre amor a Déu. Per als cristians –i no solament per a ells– ningú és «estranger». L'amor de Crist no coneix fronteres».

El calvari d'Edith Stein i de la seva germana Rosa, que l'acompanya fins al final, acaba en el camp d'Auschwitz. Allí, les dues trobaran la mort el 9 d'agost de 1942, enmig d'un drama esquinçador que solament Déu coneix. La data podrà saber-se amb seguretat pel butlletí oficial d'Holanda del 16 de febrer de 1950, que publica les llistes de les víctimes mortes en la deportació. Només se sap que, abans de la sortida del comboi que es dirigiria a Auschwitz, els deportats havien suportat freqüents interrogatoris i múltiples vexacions. El 9 d'agost de 1942, els ulls de la Santa es tanquen a la llum d'aquí baix, i la seva ànima s'obre de bat a bat als esplendors de la vida eterna.

Santa Teresa Beneta de la Creu, sadollada ara de la glòria de Déu, va saber deixar-se dur de la mà del Pare celestial. En la seva total confiança en Déu, havia compost aquesta bella pregària: «Senyor, deixa'm caminar pels teus camins, sense veure-hi. No vull saber per on em guies... i bé, no sóc filla teva? Tu ets el Pare de la Saviesa, i també el meu pare. Encara que em guiïs a través de la nit, el meu destí ets tu. Senyor, que es compleixi en mi el que tu vulguis, perquè jo estic amatent, encara que mai arribis a sadollar-me en aquesta vida. Tu ets el Senyor del Temps. Que tot es compleixi segons els plans de la teva Saviesa. I quan em cridis dolçament al sacrifici, ajuda'm a complir-lo. Deixa'm que superi totalment el meu petit «jo», perquè, morta a mi mateixa, visqui solament per a tu».

Aquesta és, també, la gràcia que li demanem a la Santíssima Mare de Déu i a Sant Josep, per vostè i per a tots els seus éssers estimats, vius i difunts.

Dom Antoine Marie osb

Per a publicar la carta de l'Abadia de Sant Josep de Clairval en una revista, peri�dic, etc. o posar-la en una p�gina web, es necessita autoritzaci�, que podeu demanar per correu electr�nic o b� se'ns ha de demanar per mitj� de: http://www.clairval.com.