Blason  Abadia de Sant Josep de Clairval

F-21150 Flavigny-sur-Ozerain

França


[Cette lettre en français]
[Questa lettera in italiano]
16 de desembre de 2005
Beat Josep Manyanet


Benvolgut Amic de l'Abadia de Sant Josep,

Jesús, en certa ocasió, agafa un nen d'entre la multitud i diu als presents: Us ho dic amb tota veritat: si no us feu com els nens, no entrareu al Regne del cel. Amb aquestes paraules Jesús censura l'ambició d'aquells que consideren el Regne de Déu com un imperi terrenal i en ell cobegen ocupar els primers llocs. Però, Jesús mateix deixa ben clar que és la infància espiritual qui té aquesta primacia en el seu Regne: Els qui es fan petits com aquest nen són els més importants en el Regne del cel. (Mt 18, 1-4).

Altra vegada, unes mares li presenten llurs fills perquè els beneeixi i, quan els apòstols intenten apartar-los, Jesús diu: Deixeu venir els nens, no els aparteu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. I acaba dient: Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen no hi entrarà pas. (Mc 10, 14-15.

Infantilisme?

Així doncs, resulta que la infància espiritual és una condició necessària per arribar a la vida eterna. Què vol dir això? ¿Que cal donar tanta importància a la infància sense tenir en compte les seves manques i les seves debilitats? Cal, tal volta, caure en l'infantilisme i perdre la sensatesa de l'edat adulta? És clar que no. Tot el contrari: hem d'emprar totes les facultats i totes les aptituds que Déu ens ha donat. No es tracta de pensar, parlar, sentir i actuar com un nen. Sant Pau ens ho adverteix: Així ja no serem més com infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè de tothom i víctimes de l'astúcia, que encamina a l'error. Més aviat mantenint-nos en la veritat i en l'amor, creixerem en tot fins que arriben a Crist, que és el cap. (Ef 4, 14-15). I diu també: Germans, no sigueu criatures en qüestió de seny. Sigueu-ho si es tracta de fer mal, però en qüestió de seny sigueu adults (1 Co 14, 20). Per molt commovedora que resulti la infància a causa de la seva innocència, no hem d'oblidar que el seu estat és incomplet i reclama la maduresa. L'afectivitat del nen suposa alhora una tirania i un egoisme, ja que el seu amor infantil, desitja apropiar-se del ser estimat, més que lliurar-se a ell. I no és pas aquest l'exemple que hem de seguir de l'infant.

Quan ens demana que siguem com els nens, Jesús desitja quelcom ben diferent. El camí de la infància, com la va definir Santa Teresina, consisteix essencialment «en una disposició del cor, que ens fa humils i petits en els braços de Déu, conscients de la nostra debilitat i confiats, fins la gosadia, en la seva bondat de Pare» (Darreres paraules). Il·luminats per aquestes afirmacions plenes de fe, aquest camí ens fa prendre consciència d'una realitat: que solament Déu ens concedeix ser, estimar i actuar, sobretot en el terreny sobrenatural. Respecte a Déu, la nostra vida espiritual no pot ser una iniciativa pròpia; solament pot ser un lliurament de nosaltres mateixos en mans d'Aquell que és infinitament bo, que ens estima gratuïtament, amb un amor que pren la iniciativa i és creador: En efecte, tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu, són fills de Déu (Rm 8, 14).

La infància espiritual és l'actitud que accepta una tal dependència de Déu, que exclou el sentiment orgullós de si mateix; la presumpció d'assolir un fi sobrenatural pels propis mitjans humans, així com l'enganyosa vel·leïtat de bastar-se a si mateix en el moment del perill o de la temptació. És també, una actitud que ens mou a practicar la humilitat, la suau i sincera humilitat del cor, la total fidelitat a les nostres obligacions, sigui quin sigui l'estat en el que Déu ens hagi situat o ens hagi cridat a treballar; és la disposició a tots els sacrificis, l'abandó confiat a les mans i al cor de Déu, i, per damunt de tot, la veritable caritat, l'autèntic amor de Déu, la veritable tendresa vers Jesucrist, com a resposta a la tendresa que Ell mateix ens manifesta i de la que ens en dóna exemple; una caritat que és benèvola, pacient, sempre activa i que ho suporta tot, disposada a totes les abnegacions i a tots els sacrificis... Per tant, una infància espiritual, com l'anem descrivint, és accessible i necessària per a tothom. Així ho diu Sant Agustí, no tothom pot predicar i fer grans obres. Però, qui no és capaç de resar, d'humiliar-se i d'estimar?» (Pius XI, l'11 de febrer de 1923). Joan Pau II ens va presentà un model d'aquest camí d'infància espiritual, al beatificar, el 24 de novembre de 1994, una contemporània de Santa Teresina de l'Infant Jesús, Eugènia Joubert, que visqué la seva curta existència amb «una gran confiança, gràcies a l'amor... a l'amor de la senzillesa dels nens petits» (nota de recés).

Un model senzill, accessible i simpàtic

Eugènia va néixer a Yssingeaux, als aspres altiplans del Massís Central de França, l'11 de febrer de 1876, dia de l'aniversari de la primera aparició de la Santíssima Verge a Lourdes. Infància, vocació, vida religiosa, apostolat, sofriment i mort; tot en la vida d'Eugènia quedà marcat per la presència maternal de Maria.

Molt jove entra, amb la seva germana gran, a l'internat de les Ursulines de Ministrel, on ambdues són felices, se senten estimades. El record més entranyable que Eugènia guarda d'aquella època és el de la seva primera comunió i els mesos de gran fervor espiritual que van precedir. Atreta intensament per la Mare de Déu, experimenta el gran poder i la sol·licitud sense límits de la seva Mare del cel. Vol, obtenir alguna gràcia? Durant tota una novena resa el Rosari, afegint cinc sacrificis dels que li costen més. Maria sempre li ho concedeix tot. «Quan parlava de la Santíssima Verge -explica més tard una alumna seva- em semblava veure el cel en la seva mirada».

El seu fervor no li impedeix ser alegre; tot el contrari. Una de les seves formadores la descriu com «molt comunicativa, d'ardent i bon cor... Influïa molt en les seves companyes i les motivava amb el seu bon humor». Eugènia escriu, en certa ocasió, a la seva germana: «Déu no prohibeix que riguem i que ens divertim, només cal que l'estimem de tot cor i que conservem ben blanca la nostra ànima, és a dir, sense pecat... El secret per a ser sempre filla de Déu és sentir-se filla de Maria. Cal estimar molt a la Santíssima Verge i demanar-li tots els dies que ens arribi la mort abans de fer un sol pecat mortal».

Alleujar la set

El 6 d'octubre de 1895, ingressa com a postulant al convent de les religioses de la Sagrada Família del Sagrat Cor, a Puy-en-Velay: «Des de petita -escriu aquells dies- el meu cor, encara que pobre, rústic i terrenal, intentava en va alleujar la seva set. Volia estimar, però solament a un bell Espòs, perfecte, immortal, i que el seu amor fos pur i immutable... Maria, m'has concedit a mi, que sóc pobra i poca cosa, el més preciós dels fills, el teu fill diví, Jesús». Acomiadant-se, la seva mare, senyora Joubert, li diu, alhora que la besava: «Et lliuro a Déu. No miris enrera i converteix-te en una santa». Aquest serà el programa de la postulant; compren perfectament que ha de ser tota de Jesús i no una religiosa vulgar. Eugènia amb gaire bé tan sols vint anys, té un caire viu i graciosa la rialla. El rostre juvenil, gairebé infantil. Un aspecte impregnat de virginal puresa que reflecteix, al mateix temps, una serietat molt profunda. El seu recolliment és admirat i provoca l'emulació de les seves companyes de noviciat. «Si visc de l'esperit de la fe, escriu, si estimo realment nostre Senyor, em resultarà fàcil construir la solitud en el fons del meu cor i, sobretot, estimar aquesta solitud i quedar-me sola, només amb Jesús».

El 13 d'agost de 1896, festa de Sant Joan Berchmans, pren l'hàbit religiós de mans del pare Rabussier, fundador de l'institut. Més tard manifestarà els sentiments d'aquells dies: «Que en endavant, el meu cor, talment com una bola de cera, senzill com un nen petit, es deixi modelar per l'obediència, per qualsevol complaent voler diví, sense oposar-hi resistència i voler donar sempre més».

Per a no estar mai sol

Durant el noviciat, sor Eugènia fa, en diverses ocasions, els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi. Així aprèn a viure una íntima familiaritat amb Jesús, Maria i Josep. Car els Exercicis són una escola d'intimitat amb Déu i amb els sants. Amb les meditacions i contemplacions que proposa, Sant Ignasi convida a situar-se en el cor de les escenes evangèliques per a veure les persones, per a escoltar què diuen, considerar què fan, com si hi fóssim presents. Per exemple, el misteri del Nadal (núm. 114): «Veuré [...] nostra Senyora, Josep, i el Nen Jesús, acabat de néixer. Romandré al costat d'ells, els contemplaré, els hi serviré tot el que necessitin amb tota promptitud i amb tot el respecte de que sóc capaç, com si hi fos present». Sant Ignasi ens anima a practicar aquesta familiaritat fins i tot en les activitats més trivials del dia, com durant el menjar: «Mentre ens alimentem, observem, com si veiéssim amb els nostres propis ulls, Jesús nostre Senyor prenent també el seu aliment amb els Apòstols. Contemplem com menja, com beu, com mira i com parla; i esforcem-nos per imitar-lo» (núm. 214). Eugènia queda com seduïda per la simplicitat d'aquesta pràctica, que tant encaixa amb el seu desig de viure en intimitat amb la Sagrada Família; i escriu el següent: «Estimar aquesta composició de lloc significa estar ben aviat en el cor de la Santíssima Verge». O bé: «Mai em trobo sola, sinó que estic sempre amb Jesús, Maria i Josep». Un dia va dirigir a nostre Senyor, aquesta bonica pregària: «Oh, Jesús! Ensenya'm en què consistia la teva pobresa, què buscaves amb tanta diligència a Natzareth... Concedeix-me la gràcia d'abraçar amb tota la meva ànima la pobresa que el teu amor vulgui enviar-me». També nosaltres podem parlar-li sovint a Jesús en l'íntim del nostre cor, preguntant-li com va practicar la humilitat, la bondat, el perdó, la mortificació i totes les altres virtuts, demanant-li, tot seguit, que ens concedeixi la gràcia d'imitar-lo.

Senzill com un nen

El 8 de setembre de 1897, sor Eugènia fa els seus vots religiosos. Durant la cerimònia, el pare Rabussier pronuncia una homilia sobre la infància espiritual. La nova professa descobreix en això un estímul per a progressar en aquest camí, i es fixa en dos aspectes que li semblen fonamentals per a arribar a «la senzillesa de l'infant»: la humilitat i l'obediència.

Per a sor Eugènia, la humilitat és la manera d'atreure «les mirades de Jesús». En una ocasió, la renyen severament a causa d'un treball de costura mal fet, però la labor no havia estat feta per ella... Tot i que la seva naturalesa es rebel·li contra això, sor Eugènia calla; podria justificar-se, explicar l'equivocació... però prefereix unir-se al silenci de Jesús, que també va ser acusat falsament. En la humiliació troba una ocasió de «créixer en la submissió», cosa que per a ella és un veritable èxit: «La gent del món, escriu, intenta tenir èxit en els desigs d'agradar i de fer-se notar. Doncs bé, nostre Senyor també a mi em permet que tingui èxits en la vida espiritual. Cada humiliació, per petita que sigui, és per a mi un veritable èxit en l'amor de Jesús. Només cal que ho accepti de tot cor».

Ser humil consisteix també en no desanimar-se per les pròpies debilitats, les caigudes o els defectes, sinó oferir-ho tot a la misericòrdia de Déu, especialment en el sagrament de la Penitència, que és la manera habitual de rebre el perdó de Déu. «Beneïda misèria! Com més l'estimo, més l'estima també nostre Senyor, i es rebaixa cap a ella per a tenir pietat i concedir-li misericòrdia», diu sor Eugènia quan experimenta les seves incapacitats.

La mare de les virtuts

La humilitat va junt amb l'obediència. Sant Pau diu de Jesús que s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort (Flp 2, 8). Sor Eugènia veu en l'obediència «el fruit de la humilitat i la seva veritable forma», i escriu: «Vull obeir per a humiliar-me i humiliar-me per a estimar més». Obeir Déu, els seus manaments, la seva Església, i a quins tenen un càrrec, és estimar Déu de veritat. Si m'estimeu, deia Jesús als seus deixebles, guardareu els meus manaments. El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell (Jn 14, 15 i 21). «Més que una virtut, l'obediència és la mare de les virtuts», escriu Sant Agustí (P. L. 62, 613). Sant Gregori el Gran té aquesta bella frase: «Solament l'obediència produeix i manté les altres virtuts en el nostre cor» (Moralia 35, 28). I, com ens ensenya Sant Benet: «Quan obeïm els superiors, obeïm Déu» (Regla, cap. 5).

No obstant, l'exercici de la virtut ha d'estar dirigit per la prudència, la qual permet destriar, els límits de l'obediència. Així, quan una ordre, una prescripció o una llei humana s'oposen manifestament a la llei de Déu, el deure d'obediència deixa d'existir: «L'autoritat és requerida per l'ordre moral i ve de Déu. Per tant, si les lleis o preceptes dels governants estiguessin en contradicció amb aquell ordre i, per tant, en contradicció amb la voluntat de Déu, no tindrien cap força per a obligar en consciència (Beat Joan XXIII, Pacem in terris, 11 d'abril de 1963). [...] La primera i més immediata aplicació d'aquesta doctrina és respecte la llei humana que nega el dret fonamental i originari a la vida, dret propi de tota persona. Així, les lleis que, com l'avortament i l'eutanàsia, legitimen l'eliminació directa d'éssers humans innocents estan en total contradicció amb el dret inviolable a la vida, inherent a tots els homes, i neguen, per tant, la igualtat de tots davant la llei» (Joan Pau II, Evangelium vitæ, 72). Davant d'aquestes prescripcions humanes, recordem la frase de Sant Pere: Cal obeir Déu abans que els homes (Fets 5, 29).

Per tant, a excepció de les ordres que no podríem complir sense pecar, es deu obediència a les autoritats legítimes. Per a seguir més de prop Jesús i treballar per a la salvació de les ànimes, sor Eugènia tracta d'obeir amb gran perfecció, per a complir en tot moment la voluntat de Déu Pare, imitant així nostre Senyor, que va dir: El Fill no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu fer al Pare (Jn 5, 19). No faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat (Jn 8, 28).

Al servei dels petits

Tot just fets els vots, la jove religiosa és destinada a Aubervilliers, als afores de París, a una casa dedicada a l'evangelització dels obrers. Estima de cor els nens, aconseguint d'aquesta manera apaivagar llurs entremaliadures, que no falten en els qui l'escolten. Quin és el seu secret? La paciència, la dolcesa i la bondat. Els resultats que aconsegueix són inesperats.

És apòstol i per això, sor Eugènia suscita apòstols. Un d'aquells petits, conquistat per les classes de catecisme, vol guanyar-se els seus companys; aconsegueix reunir als que troba pel carrer, els fa pujar a la seva habitació i, davant d'un Sant Crist, els pregunta: «Qui va crucificar Jesús?» I, si la resposta triga massa a arribar, afegeix emocionat: «Nosaltres, que l'hem matat a causa dels nostres pecats. Cal demanar-li perdó». Llavors, tots s'agenollen i reciten des del fons dels seus cors actes de contrició, d'agraïment i d'amor.

Sor Eugènia fa participar als nens del seu amor a Maria. Un dia, encesa d'amor per nostra Senyora, exclama: «Estimar Maria, estimar-la sempre, cada vegada més. L'estimo perquè l'estimo... perquè és la meva Mare. Ella m'ho ha donat tot; m'ho dóna tot; és ella la que m'ho vol donar tot. L'estimo perquè és tota bellesa, tota puresa; l'estimo, i vull que cadascun dels batecs del meu cor li digui: Mare meva Immaculada, ben bé saps que t'estimo!».

Quan vindrà? Quan?

Durant l'estiu de 1902, sor Eugènia pateix els primers efectes de la malaltia que se l'endurà d'aquest món: la tuberculosi. Dos anys dura el dolorós calvari que acaba santificant-la i unint-la molt més a Jesús crucificat. Troba un gran consol meditant la Passió. «Pateix molt?, li pregunta un dia la infermera. És horrible, respon la malalta, però el vull tant... el Sagrat Cor... Quan vindrà?... Quan?...» Durant la seva freqüent pregària, Jesús li fa comprendre que, per a seguir amb tota fidelitat enmig dels sofriments, ha de viure la pràctica de la infància espiritual, ser com un nen petit amb Ell en l'angoixa, en l'oració, en el combat i en l'obediència. Fins l'últim moment es guiada per la confiança i l'abandó. Després d'una forta hemorràgia, queda esgotada, sentint com se li escapa la vida i, sense perdre ni un moment el somriure, dirigeix la mirada a una imatge de l'infant Jesús.

El 27 de juny de 1904, sor Eugènia acull, enmig d'una gran pau, l'anunci de que ha arribat l'hora de la seva partença cap al cel. Tot seguit rep el sagrament dels malalts i la sagrada Comunió. El 2 de juliol, les crisis d'asfíxia són cada vegada més penoses; una religiosa encén a la capella un petit llum als peus de l'estàtua del Cor Immaculat de Maria; aconsegueix així que la Mare de Déu atorgui a la moribunda un petit alleugeriment. L'hora de l'alliberament és ja pròxima. Algú li apropa un retrat del Nen Jesús. Davant d'aquesta imatge sor Eugènia exclama: «Jesús!... Jesús!... Jesús!...» i la seva ànima emprèn el vol cap al cel. El cos d'aquella jove evangelitzadora sembla tenir dotze anys, i un bell somriure il·lumina el seu rostre. «Resaré per totes al cel!», havia promès a les seves germanes.

Demanem-li, també nosaltres, que ens guiï pel camí de la infància espiritual fins al Paradís, el Regne dels Petits; allí ens espera amb la multitud dels sants. A ella li resem, així com a Sant Josep, per vostè i pels seus éssers benvolguts.

I, en aquest mes, propera ja la Festa del Nadal, de tot cor li desitgem unes felices Festes i un any nou ben ple de les benediccions del Cel.

Dom Antoine Marie osb

Per a publicar la carta de l'Abadia de Sant Josep de Clairval en una revista, periòdic, etc. o posar-la en una pàgina web, es necessita autorització, que podeu demanar per correu electrònic o bé se'ns ha de demanar per mitjà de: http://www.clairval.com.

Índexs dels cartes  - Pàgina d' acollida

Webmaster © 1996-2017 Traditions Monastiques